dijous, 17 de desembre de 2009

Pisco Sour


La gastronomia del Perú té algunes coses interessants - no gaires, però – i avui us parlaré de la beguda nacional del Perú, que es va convertir en benvinguda a Lima i a altres llocs.
Es tracta del Pisco Sour (pronunciat sauer, que ve de l’anglès i és l’àcid de la llimona), un còctel que conté: pisco (una mena de vi de la zona), suc de llima, gel, sucre, una miqueta de licor amarg tipus angostura (com es dirà en català?) i clara d’ou. Tot això en les proporcions que cada recepta marca. El còctel resultant té un gust senzill , lleuger i refrescant. L’únic però pot ser el tema de l’ou, però per aquesta banda tots varem sobreviure.
El Pisco Sour és també font de disputes amb el seu veí del sud, Xile, que també ho considera beguda nacional. La veritat és que sorprèn, quan t’hi acostes, la rivalitat que hi ha entre els dos països i que ve de la guerra del Pacífic, allà pels anys 1880. Passejant pels carrers del Perú, pots veure portades inflamables contra Xile per qualsevol motiu, dia si dia també, per motius que als pobres turistes se’ns escapen.
Aquí us deixo unes copetes, que vagi de gust.

divendres, 11 de desembre de 2009

Chan chan

Aquest nom de regust protagonista de dibuixos animats japonesos és el realitat la ciutat que era la capital del regne Chimú. El Chimú era un dels pobles que durant uns 500 anys (des del 1000 fins el 1470) poblaven l’actual Perú, concretament la costa nord. Fins que van ser conquerits pels inques l’any 1450.
I és que de fet els inques eren un poble més fins l’any 1438, quan el novè inca, Pachacútec, va iniciar l’expansió des de Cusco (el melic del món, segons la seva visió), construint un imperi que anava des de l’actual Equador fins a Xile quan van arribar els conqueridors espanyols.

Com es veu a la foto, la construcció d'aquest poble és diferent a la desl inques: aquí feien servir totxos de tova (adobe) i clar les restes tenen aquest desolador aspecte, molt erosianes per les diferents eicions del Niño.
Per què anar, doncs a Chan Chan? De nou t'adones que el món no s'acaba en els inques (imatge errònia preconcebudadel Perú precolombí)...

dissabte, 28 de novembre de 2009

A favor d'Àgora


La pel·lícula és la història d'Hipàtia, filòsofa i matemàtica neoplatònica que va morir despellissada per monjos cristians liderats per Pere, de la secta dels parabolans, que estaven al servei del bisbe sant Ciril d'Alexandria, doctor de l'Església.
Hipàtia d’Alejandria va viure en la segona meitat del segle IV, una dona avançada al seu temps, lliure e independent, un temps en el que les sagnants disputes entre el paganisme romà, el judaisme i el cristianisme marquen l’inici del fonamentalisme religiós que prevaleix fins les nostres dies. En aquells temps un filòsof era sobretot un científic, i aquest és un dels arguments a favor: és una pel•lícula per la ciència, contra la intolerància i a favor de la llibertat científica, en el marc d’una "guerra cultural" contra l'apropiació religiosa del sentit del món, i amb un fort accent feminista. S’agraeix el to intel·lectual, pedagògic i emotiu (escena d’observació del cel des d’un vaixell), i el mètode científic, els experiments per avançar.

Si non è vero è ben trovato

No se sap si Hipàtia va ser una avançada de l'heliocentrisme, però l'exercici d'imaginació en si mateix no és absurd, perquè se sap que Hipàtia va escriure un tractat sobre Ptolomeu i que els seus coneixements matemàtics i astronòmics li haurien permès elaborar hipòtesis plausibles.
El famós "Crec en la filosofia" pronunciat davant de l'Assemblea s’ha d’interpretar com un "Crec en la ciència" i per això Àgora no ha estat una pel·lícula ben valorada per la majoria de crítics i s’ha trobat amb fortes resistències (ha estat prohibida a Itàlia), vinculades a institucions religioses que mai no han deixat de fer política ni demanat perdó pels seus crims. Però els dolents no són els cristians, sinó qualsevol concepció teològica. Ja siguin els déus pagans o el Déu cristià i jueu: la religió enfosqueix la raó, menysprea la filosofia i frena la ciència i el progrés.
Amenábar ve a dir que la difusió de la fe cristiana va suposar una marxa enrere en la cultura, en la civilització, en la filosofia i en la ciència.
Dit això, les crítiques contra les inexactituds històriques (és ficció, i no un documental) no varien el fons de la cinta: la pel·lícula d’Amenábar és un film contra la intolerància. (A la foto, Rachel Weisz, actriu que encarna Hipàtia)

dilluns, 23 de novembre de 2009

El canyó del Colca


Diu la propaganda (i les mesures dels científics) que és el segon canyó més profund del món. 4.160 metres de profunditat en la seva part més alta. Més del doble que el famós Gran Canyó del Colorado.
Doncs allà calia anar. Amb el mal d’alçada de company, vam sortir a una intempestiva hora del poblet que hi ha al principi del canyó, Chivay.
Després de uns 40 km de pista impossible, unes dues hores de camí, vam arribar al mirador, la Cruz de Còndor, n’hi diuen, i és clar, amb tots aquests ingredients, la cosa no podia fallar.
Doncs no. Els 4.000 metres (o 3.000) no hi són o no ho semblen. La sensació de por, diguem, no existeix (Fa més por la verticalitat del Macchu Pichu). Les parets no són verticals i per tant la idea de profunditat queda diluïda. La revista d’Altair diu que cal anar fins a Cabanaconde. Buf, no gràcies. Perquè el mal d’alçada no ens va deixar. De fet una companya, la Ofèlia, es va quedar a Chivay i li van haver de posar oxigen.
Què en queda de Colca? El vol dels còndors, que per això anem tant d’hora. Aquests animalons surten a passejar (i buscar aliment) a primera hora. I a les nou es retiren.
I jo que li vaig enviar de conya una postal a la meva neboda que per aquells mateixos dies parava pel Canyó del Colorado...

dijous, 12 de novembre de 2009

Pedres cansades

Teories sobre la construcció de temples i fortaleses inques.
Una pedra cansada és un bloc de pedra abandonat. Aquests blocs de pedra (Ollantaytambo) eren transportats des de les pedreres fins el temple o mur que s’estava construïnt quan van arribar els conqueridors espanyols i van haver de fugir o defensar la zona.
I aquí ve la polèmica: com podien traslladar aquests grans blocs (10 tones, per exemple) sense conèixer la roda?
El trasllat, segons ha teoritzat l’arquitecte i investigador Vince Lee, l’haurien aconseguit fent lliscar els blocs sobre troncs de fusta. Va fer una prova amb un bloc de 10 tones i va necessitar 12 persones empenyent i un centenar tirant de cordes lligades al bloc. Però, ho feien així?
Per què tallaven els blocs a la pedrera i després els traslladaven?
Això implicava que els blocs s’havien de tallar de forma precisa, tenint en compte les formes que es veuen a construccions com Sacsayhumán, Ollantaytambo o Machu Picchu. La foto és de Sacsayhuamán.

Tant complicat com és moure’l, no hagués estat més fàcil tallar-lo a prop del lloc on s’anava a instal•lar la pedra?
Per què els inques no tenien cap mena d’escriptura que ens ho expliqués? I si ho tenien, per què no ha sobreviscut res?

dimecres, 11 de novembre de 2009

Bolets, bolets

Coneixeu això?

I això?La Laguna Negra i el Cañon del Rio Lobo, a Sòria, magnifiques alternatives quan hom va per aquelles terres a omplir caixes de bolets.
Segurament, l’any no és bo, no ha plogut... però tant i tant. I ja no dic res.
Ara que...mireu el que cobren en alguns llocs.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Barretines al Titicaca

Per molts motius, com veureu, una de les excursions més fascinants és la de l’illa Taquile, al mig del llac Titicaca. Han mantingut durant molts anys les seves tradicions. Per exemple, no permeten el divorci, però si una prova (de fins quatre anys) amb la parella. Rarament es casen amb gent de fora de l'illa i les propietats queden sempre dintre del grup, que està compost per unes 2.500 persones (l'illa fa uns 7 km2) d’ètnia i llengua quítxua (estan rodejats, a més d’aigua, per grups d’ètnia i llengua aimara.
Malgrat la seva endogàmia, diuen que el segle XVIII, el rei d’Espanya va vendre (...) l'illa a un industrial de Figueres que hi va muntar un taller tèxtil i va imposar els que són ara els seus vestits típics, on destaquem el d’home, amb una semblança gran amb el vestit típic català: una mena de barretina (amb pom-pons, això si), camisa blanca, armilla sense mànigues, pantalons negres i faixa. Els solters porten la punta de la barretina blanca, perquè se sàpiga que ho són, tot i que no entenc el sentit en una societat tant petita on tots es coneixen... Les dones també tenen el color de la faldilla diferent segons estan solteres o casades.
No tenen electricitat ni aigua corrent ni cap dels avantatges de la societat moderna. Han de pujar per exemple amb pesats farcells cinc-cents graons fins arribar al poble. I no és fàcil, tingueu en compte que la cota del llac és a 3.800 metres sobre el nivell del Pacífic. El soroche o mal d’alçada aquí t’ataca amb força.
Per acabar, són tant i tant ells que ni l’Estat sap quants són. És l’únic lloc que he vist cartells de propaganda convidant la gent a fer-se el carnet d’identitat. Clar que estava en castellà, vés a saber si ho entenen, ja que si el parlen ho fan bastant malament.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Que pleguin

Deixo un moment la crònica peruana per dir-vos (ja ho haureu vist a la tele) que s’ha endegat la campanya publicitària als autobusos de Barcelona i Lleida contra l’impost de successions

De fet aquests dies la tele i la ràdio en va plena, i em reafirmo: fan pena, sobretot els que governen. Ho sento, aquest tema em depassa i m’estressa. Si afegim al fet d’haver estat afectat, la injusticia i l’absurditat d’aquest impost, ho barregem amb unes gotes de demagògia redistributiva (socialista?), i ho posem a la coctelera amb tots els polítics que en parlen aquests dies només amb el prisma dels seus interessos electorals, mai, però MAI, sota el que podrien ser els interessos de la gent d’aquest país.
Per mi, és un tema suficient per fer caure aquest govern. Que s’hi possin els que poden fer-ho. No tenim nou finançament? I calers? No poden renunciar als 900 milions d’euros que van recaptar el 2008? O és tot una gran mentida i el finançament, una pressa de pèl.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Arequipa


Arequipa (un dels crits de guerra del transport de Lima) és una llarga avinguda que uneix el centre històric amb el districte de Miraflores. El seu nom l’agafa de la segona ciutat del Perú, a 2.300 metres d’alçada, rodejada de volcans, el més impressionant és el Misti, de planta perfecta. Vaja, és la forma que esperes que tingui un volcà com cal.
La ciutat – com totes les del país andí , pels terratrèmols –és extensa i hi destaquem el monestir de Santa Catalina, una petita ciutat dins de la ciutat, i la plaça d’Armes, per mi una de les tres més boniques del Perú, amb la de Cusco i Trujillo.
Però la perla de la visita va ser a l’església de la Compañia, on varem trobar (era un dimecres, a primera hora de la tarda) aquesta demostració religiosa. Primera hora de la tarda en aquest país poden ser les dues, que l’horari que regeix pels menjars és l’europeu, o sigui dinen de 12 a 1, etc.

video

El fervor religiós – amb suport informàtic, ull viu! – és tan fort com la barreja de les seves creences. Sincretisme, se’n diu, i alguna guia n’estava fins i tot orgullosa. Són fortament catòlics, però sobretot a la zona andina segueixen amb les seves tradicions ancestrals (festes en honor al sol, per exemple). I les esglésies plenes, allà on vagis i a l’hora que sigui....
Maravilloso, maravilloso!!!
Apoderate, apoderate de mi !!!

dimarts, 20 d’octubre de 2009

(A) requipa-requipa-requipa

Amb aquest crit de guerra i altres de semblants s’amaga una de les poques activitats que justifiquen visitar Lima, tot i no ser a les guies turístiques.
video

Qui no hagi estat allà no ho acaba de comprendre, tot i que ja estem en context. Comencem pel principi. A Lima no existeix transport públic. Per contra, trobem desenes (centenars?) d’empreses de transport privat, “servides” per microbusos com els que heu vist al clip, que porten, a més del conductor, un cobrador-captador-reclutador de clients als “paraderos” de la ciutat.

Aquí no s’acaba la història: per tota la ciutat hi ha desenes de persones (és la seva feina) que passen informació als microbusos (no sé si a tots o a alguns) de per on va el microbús/microbusos de la competència. També hi ha altres personatges (o són els mateixos amb una altra funció) que donen i/o recullen papers (no és mordida-diners, m’hi vaig fixar, no és com el Marroc), el significat de la seva funció no ho he entès ni ho he trobat a la gran teranyina.

El que si he trobat és el resultat d’aquest desgavell: causats directament pel transport "públic" tres morts diaris a la Lima metropolitana

divendres, 16 d’octubre de 2009

el virrei Amat


Com deien a casa meva:
Jo no hi era senyor grau... a la crema de cacau

Deia que els catalans no ens van deixar anar a Amèrica... a fer negocis. Tot i que uns quants anys després de Pizarro, a tocar de la independència, trobem catalans a la història del Perú. Un d’ells és Manuel d’Amat i Junyent, el virrei número 31. D’aquest personatge, que té plaça i estació de metro a Barcelona, Nou Barris, l’escriptor Ricardo Palma n’explica algunes anècdotes. Per cert, Ricardo Palma va néixer ja en l’època republicana, però curiosament escriu sobretot sobre l’època colonial i sobre les tradicions dels colons. Avui en diríem friki, escriure sobre una etapa que no existeix, que no en parlen, però malgrat això Palma té carrers per tot el Perú i un gran parc a Lima. Palma li canvia el segon cognom i el rebateja Juniet, i és que és difícil de pronunciar, en el país del Tahuantinsuyo...Tornem al virrei, que era de prendre decisions. Explica l’escriptor que sent capità general de Xile se li van sublevar uns presos a Santiago. Sol, va entrar a la presó i amb la seva espasa va reduir els rebels. I l’endemà en va fer penjar dotzena i mitja...Com podeu veure a la seva biografia, Amat tenia un embolic amb una artista còmica de Lima, la perricholi. I quan va tornar a Barcelona, es va casar i fa ver construir un palau per la dona: el palau de la Virreïna?
Després hi el català de les barretines de Tequile, però aquesta és una altra història

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Primera crònica del Perú


Una de les primeres percepcions quan arribes al Perú és que això de la madre patria, res de res. Sobretot als Andes (Lima és una altra cosa, ja en parlaré un altre dia) arriben a un punt d'educada irritació contra els conquistadors. Detall: A Cusco, als llocs on toca haver-hi més d'una bandera (hotels, parcs...) no s'hi veu l'espanyola. A un guia li vam comentar que als catalans no ens van deixar venir a Amèrica, però no crec que ens entengués, i en tot cas, tampoc estic segur que ho haguessin fet millor. De tota manera, les coses al seu lloc: els conquistadors amb la creu dels dominics (els angelets que gestionaven la inquisició) en van fer de grosses, però els inques tampoc eren uns sants. Com em comentava un professor universitari de Guatemala en un hotel (el seu hobby era marcar en un diari les paraules i expressions estranyes per ell) hi ha un fals romanticisme al voltant de l'imperi inca. Una de les guies va arribar a dir que les grans edificacions (Ollantaytambo, Sacsahuaman...) es van fer sense esclaus, amb el poble lliure movent alegrement aquelles pesades pedres (sense haver inventat la roda!)



El fet de no tenir cap document o no haver conservat cap mena d'escriptura que ens expliqués alguna cosa, fa més difícil d'entendre tot plegat.
Ah! la bandera que si que es veu és la de l'antic imperi, el Tahuantinsuyo, que s'assembla curiosament a la de l'orgull gai.
Per descomptat, ahir no van celebrar res, que coi havien de celebrar. En canvi era festiu el 8 d'octubre, que commemora el combat d'Anganos, una derrota dels peruans davant dels xilens el 1879, a l'anomenada guerra del Pacífic.

dimarts, 15 de setembre de 2009

El metro de Porto


El metro de Porto

Quan baixes de l’avió, et trobes amb tot d’agradables sorpreses: informació turística que t’indica i t’aconsella, i un tren modern, allò que ara en diuen metro lleuger, net, ampli i a un pas de la sortida. Les comparacions són odioses, penses en el de Barcelona, els nostres inefables polítics que s’han omplert i s’omplen la boca amb la nova terminal T1, però que tanmateix no té un transport públic com ara un metro o un tren que hi arribi. Potser que aquests que parlen i posen anuncis, viatgessin una mica –sense cotxe oficial- i veiessin com en una ciutat que en alguns aspectes es podria comparar amb Barcelona tenen un transport públic com cal. Ah, una curiositat. I que fan allà els guàrdies de seguretat? Doncs miren tots els trens, suposem que per veure si hi ha motxilles perdudes, per exemple.

I el camí (de Santiago)? A part que hi vaig anar mig “escatxarrat”, clarobscurs: els pobles i les ciutats per on varem passar, molt bonics, Portugal molt bé de preu. Una sensació de país amable, tot molt polit, que no han estirat més el braç que la màniga. Per contra, el camí pròpiament dit, massa asfalt, i massa trànsit, i els portuguesos condueixen una mica com bojos. I el paisatge, quan entres a Galícia, canvia, tant el físic com l’humà.
(Sobre l’aeroport, ara que ho rellegeixo, el Carles em dirà: em va desaparèixer un aparell d’MP3. Però a qui se li acudeix posar-ho en una butxaqueta exterior de la motxilla?)

dimarts, 8 de setembre de 2009

De la solitud dels nombres primers


Com cada any, per Sant Jordi regalem un llibre als fills. Per la Núria vaig triar un autor italià, Paolo Giordano, la critica del seu llibre em va semblar interessant... I a l’hora de donar-li el llibre, diu: me’l podries haver comprat en italià. Merda! Tenia raó, era una bona manera de practicar l’italià, que domina, però que no fa servir...
Però la història estava escrita: Em vaig endur el llibre a Lanzarote per llegir-lo i el vaig perdre (aquesta seria una altra història). Però ja tenia l’ocasió de comprar el llibre en italià. Vaig anar a la Casa del Llibre, on tenen una secció prou arregladeta de llibres en altres idiomes, per encarregar la versió italiana. La solitudine dei numeri primi. Dos mesos em van dir, ja se sap, els italians...
Bé, doncs, dos mesos i escaig després, deixen un missatge al contestador per anar a buscar el llibre. Vaig a la Casa de Llibre a buscar-lo. A la prestatgeria dels encàrrecs no hi és, la noia em contesta indefectiblement en castellà malgrat que jo sempre li parlo en català. (A quina escola ha anat aquesta noia, prou jove per haver estudiat en els plans actuals dels quals tant contents n’estan i que sembla que no permet una conversa bàsica en el taulell d’una llibreria; i quin personal tria la Casa del Llibre que no sap parlar en català) i al final de remenar a l’ordinador m’envien a la secció de llibres estrangers. Me n’hi vaig, i terrible lapsus memorie, no duia el títol del llibre. Sort de la memòria fotogràfica de la suggerent tapa del llibre, idèntica a la catalana. Ara el que no sé és si acabar-lo de llegir en italià. Són 300 pàgines, n’havia llegides unes 60.
Allora, lo bevi o no questo latte? La incalzò di nuovo suo padre...
Quin repte... Ja us explicaré

dimarts, 1 de setembre de 2009

Enviny


A Enviny (Pallars Sobirà) s’ha recuperat el retaule gòtic de l’església. Fins aquí la noticia podria no tenir res d’excepcional, sinó fos perquè es tracta d’una rèplica que l’empresa ARSUS PAPER ha realitzat utilitzant les tecnologies més noves. Concretament, a través de la tècnica del Papelgel, que permet reproduir amb exactitud les imatges i elements artístics i es pot transferir a qualsevol superfície i qualsevol textura. Ha costat 26.000 euros.
Doncs molt bé, l’original partit en dues parts, als museus de la Societat Hispànica d’Amèrica, a Nova York, i al Museu d’Art de Filadèlfia. Gràcies a aquesta nova tècnica podem veure complet el retaule, tal com era.
I jo em pregunto, perquè no ho ha dit ningú en les cròniques, si ha costat molt legalment. És a dir, han fet fotografies d’alta qualitat als museus on es guarden els originals...i a treballar. Però sembla que no, que no hi han problemes legals per fer això. Ho dic perquè en tota aquesta història no he deixat de pensar en el conflicte de les obres d’art de la Franja. Quin problema hi ha en que el Bisbat de Barbastre o qui sigui es gasti uns quants calerons i apa, ja té una còpia. Suposo que pels experts d’art això deu ser una barbaritat, però no ho és més la tonteria que porten a sobre?

(tinc una foto pròpia al mòbil, però no la puc recuperar, un desastre, vaja i aquesta es manllevada)

dilluns, 17 d’agost de 2009

Començo el bloc


Començo aquest bloc amb el comentari de la resposta. I és que m’han contestat, qui ho anava a dir.

Comencem pel començament. Volia estrenar aquest bloc quan fes un any de la mort de la mare. Si aixequés el cap i veiés com els seus han saquejat/espoliat els seus fills de part d’allò que tant els va costar d’aconseguir, a ells, treballadors de tota la vida.
La resposta (de l’escrit que vaig escriure al President de la Generalitat i que signen a la Conselleria d’Economia) es prou clara: no hi ha cap intenció de modificar l’aplicació de l’impost. Cito textualment. “...(l’impost) que compleix una funció redistributiva de la riquesa.... i a més compleix una funció meritocràtica, que és recordar-nos que les coses es guanyen a partir de l’esforç del treball i del mèrit i no amb l’herència rebuda, sent epr tant una manera de distribuir la fortuna...”
I per què això no val en altres comunitats governades per l’esquerra (sic)?
Per què no s’aplica a les grans fortunes?
És la destrucció de la classe mitjana.
Aquells que tenen una segons residència i la propietat de determinada manera, que es preparin a pagar... si poden. En morir-te pots acabar deixant deutes als fills en lloc de patrimoni.
A més a més... els coeficients que s’apliquen pels bens immobles són cruels. Sort que la resposta diu que poden fer-ho (però que no ho faran).
No sé quines són les alternatives, però espero que ningú els voti. Jo, francament, n’he sortit desencantat. Es preguntaven per què hi ha desafecció?