dimarts, 15 de setembre de 2009

El metro de Porto


El metro de Porto

Quan baixes de l’avió, et trobes amb tot d’agradables sorpreses: informació turística que t’indica i t’aconsella, i un tren modern, allò que ara en diuen metro lleuger, net, ampli i a un pas de la sortida. Les comparacions són odioses, penses en el de Barcelona, els nostres inefables polítics que s’han omplert i s’omplen la boca amb la nova terminal T1, però que tanmateix no té un transport públic com ara un metro o un tren que hi arribi. Potser que aquests que parlen i posen anuncis, viatgessin una mica –sense cotxe oficial- i veiessin com en una ciutat que en alguns aspectes es podria comparar amb Barcelona tenen un transport públic com cal. Ah, una curiositat. I que fan allà els guàrdies de seguretat? Doncs miren tots els trens, suposem que per veure si hi ha motxilles perdudes, per exemple.

I el camí (de Santiago)? A part que hi vaig anar mig “escatxarrat”, clarobscurs: els pobles i les ciutats per on varem passar, molt bonics, Portugal molt bé de preu. Una sensació de país amable, tot molt polit, que no han estirat més el braç que la màniga. Per contra, el camí pròpiament dit, massa asfalt, i massa trànsit, i els portuguesos condueixen una mica com bojos. I el paisatge, quan entres a Galícia, canvia, tant el físic com l’humà.
(Sobre l’aeroport, ara que ho rellegeixo, el Carles em dirà: em va desaparèixer un aparell d’MP3. Però a qui se li acudeix posar-ho en una butxaqueta exterior de la motxilla?)

dimarts, 8 de setembre de 2009

De la solitud dels nombres primers


Com cada any, per Sant Jordi regalem un llibre als fills. Per la Núria vaig triar un autor italià, Paolo Giordano, la critica del seu llibre em va semblar interessant... I a l’hora de donar-li el llibre, diu: me’l podries haver comprat en italià. Merda! Tenia raó, era una bona manera de practicar l’italià, que domina, però que no fa servir...
Però la història estava escrita: Em vaig endur el llibre a Lanzarote per llegir-lo i el vaig perdre (aquesta seria una altra història). Però ja tenia l’ocasió de comprar el llibre en italià. Vaig anar a la Casa del Llibre, on tenen una secció prou arregladeta de llibres en altres idiomes, per encarregar la versió italiana. La solitudine dei numeri primi. Dos mesos em van dir, ja se sap, els italians...
Bé, doncs, dos mesos i escaig després, deixen un missatge al contestador per anar a buscar el llibre. Vaig a la Casa de Llibre a buscar-lo. A la prestatgeria dels encàrrecs no hi és, la noia em contesta indefectiblement en castellà malgrat que jo sempre li parlo en català. (A quina escola ha anat aquesta noia, prou jove per haver estudiat en els plans actuals dels quals tant contents n’estan i que sembla que no permet una conversa bàsica en el taulell d’una llibreria; i quin personal tria la Casa del Llibre que no sap parlar en català) i al final de remenar a l’ordinador m’envien a la secció de llibres estrangers. Me n’hi vaig, i terrible lapsus memorie, no duia el títol del llibre. Sort de la memòria fotogràfica de la suggerent tapa del llibre, idèntica a la catalana. Ara el que no sé és si acabar-lo de llegir en italià. Són 300 pàgines, n’havia llegides unes 60.
Allora, lo bevi o no questo latte? La incalzò di nuovo suo padre...
Quin repte... Ja us explicaré

dimarts, 1 de setembre de 2009

Enviny


A Enviny (Pallars Sobirà) s’ha recuperat el retaule gòtic de l’església. Fins aquí la noticia podria no tenir res d’excepcional, sinó fos perquè es tracta d’una rèplica que l’empresa ARSUS PAPER ha realitzat utilitzant les tecnologies més noves. Concretament, a través de la tècnica del Papelgel, que permet reproduir amb exactitud les imatges i elements artístics i es pot transferir a qualsevol superfície i qualsevol textura. Ha costat 26.000 euros.
Doncs molt bé, l’original partit en dues parts, als museus de la Societat Hispànica d’Amèrica, a Nova York, i al Museu d’Art de Filadèlfia. Gràcies a aquesta nova tècnica podem veure complet el retaule, tal com era.
I jo em pregunto, perquè no ho ha dit ningú en les cròniques, si ha costat molt legalment. És a dir, han fet fotografies d’alta qualitat als museus on es guarden els originals...i a treballar. Però sembla que no, que no hi han problemes legals per fer això. Ho dic perquè en tota aquesta història no he deixat de pensar en el conflicte de les obres d’art de la Franja. Quin problema hi ha en que el Bisbat de Barbastre o qui sigui es gasti uns quants calerons i apa, ja té una còpia. Suposo que pels experts d’art això deu ser una barbaritat, però no ho és més la tonteria que porten a sobre?

(tinc una foto pròpia al mòbil, però no la puc recuperar, un desastre, vaja i aquesta es manllevada)