Que pleguin

Deixo un moment la crònica peruana per dir-vos (ja ho haureu vist a la tele) que s’ha endegat la campanya publicitària als autobusos de Barcelona i Lleida contra l’impost de successions

De fet aquests dies la tele i la ràdio en va plena, i em reafirmo: fan pena, sobretot els que governen. Ho sento, aquest tema em depassa i m’estressa. Si afegim al fet d’haver estat afectat, la injusticia i l’absurditat d’aquest impost, ho barregem amb unes gotes de demagògia redistributiva (socialista?), i ho posem a la coctelera amb tots els polítics que en parlen aquests dies només amb el prisma dels seus interessos electorals, mai, però MAI, sota el que podrien ser els interessos de la gent d’aquest país.
Per mi, és un tema suficient per fer caure aquest govern. Que s’hi possin els que poden fer-ho. No tenim nou finançament? I calers? No poden renunciar als 900 milions d’euros que van recaptar el 2008? O és tot una gran mentida i el finançament, una pressa de pèl.

Arequipa

Arequipa (un dels crits de guerra del transport de Lima) és una llarga avinguda que uneix el centre històric amb el districte de Miraflores. El seu nom l’agafa de la segona ciutat del Perú, a 2.300 metres d’alçada, rodejada de volcans, el més impressionant és el Misti, de planta perfecta. Vaja, és la forma que esperes que tingui un volcà com cal.
La ciutat – com totes les del país andí , pels terratrèmols –és extensa i hi destaquem el monestir de Santa Catalina, una petita ciutat dins de la ciutat, i la plaça d’Armes, per mi una de les tres més boniques del Perú, amb la de Cusco i Trujillo.
Però la perla de la visita va ser a l’església de la Compañia, on varem trobar (era un dimecres, a primera hora de la tarda) aquesta demostració religiosa. Primera hora de la tarda en aquest país poden ser les dues, que l’horari que regeix pels menjars és l’europeu, o sigui dinen de 12 a 1, etc.

El fervor religiós – amb suport informàtic, ull viu! – és tan fort com la barreja de les seves creences. Sincretisme, se’n diu, i alguna guia n’estava fins i tot orgullosa. Són fortament catòlics, però sobretot a la zona andina segueixen amb les seves tradicions ancestrals (festes en honor al sol, per exemple). I les esglésies plenes, allà on vagis i a l’hora que sigui....
Maravilloso, maravilloso!!!
Apoderate, apoderate de mi !!!

(A) requipa-requipa-requipa

Amb aquest crit de guerra i altres de semblants s’amaga una de les poques activitats que justifiquen visitar Lima, tot i no ser a les guies turístiques.

Qui no hagi estat allà no ho acaba de comprendre, tot i que ja estem en context. Comencem pel principi. A Lima no existeix transport públic. Per contra, trobem desenes (centenars?) d’empreses de transport privat, “servides” per microbusos com els que heu vist al clip, que porten, a més del conductor, un cobrador-captador-reclutador de clients als “paraderos” de la ciutat.

Aquí no s’acaba la història: per tota la ciutat hi ha desenes de persones (és la seva feina) que passen informació als microbusos (no sé si a tots o a alguns) de per on va el microbús/microbusos de la competència. També hi ha altres personatges (o són els mateixos amb una altra funció) que donen i/o recullen papers (no és mordida-diners, m’hi vaig fixar, no és com el Marroc), el significat de la seva funció no ho he entès ni ho he trobat a la gran teranyina.

El que si he trobat és el resultat d’aquest desgavell: causats directament pel transport "públic" tres morts diaris a la Lima metropolitana

el virrei Amat

Com deien a casa meva:

Jo no hi era senyor grau... a la crema de cacau

Deia que els catalans no ens van deixar anar a Amèrica... a fer negocis. Tot i que uns quants anys després de Pizarro, a tocar de la independència, trobem catalans a la història del Perú. Un d’ells és Manuel d’Amat i Junyent, el virrei número 31. D’aquest personatge, que té plaça i estació de metro a Barcelona, Nou Barris, l’escriptor Ricardo Palma n’explica algunes anècdotes. Per cert, Ricardo Palma va néixer ja en l’època republicana, però curiosament escriu sobretot sobre l’època colonial i sobre les tradicions dels colons. Avui en diríem friki, escriure sobre una etapa que no existeix, que no en parlen, però malgrat això Palma té carrers per tot el Perú i un gran parc a Lima. Palma li canvia el segon cognom i el rebateja Juniet, i és que és difícil de pronunciar, en el país del Tahuantinsuyo...Tornem al virrei, que era de prendre decisions. Explica l’escriptor que sent capità general de Xile se li van sublevar uns presos a Santiago. Sol, va entrar a la presó i amb la seva espasa va reduir els rebels. I l’endemà en va fer penjar dotzena i mitja...Com podeu veure a la seva biografia, Amat tenia un embolic amb una artista còmica de Lima, la perricholi. I quan va tornar a Barcelona, es va casar i fa ver construir un palau per la dona: el palau de la Virreïna?
Després hi el català de les barretines de Tequile, però aquesta és una altra història

Primera crònica del Perú

Una de les primeres percepcions quan arribes al Perú és que això de la madre patria, res de res. Sobretot als Andes (Lima és una altra cosa, ja en parlaré un altre dia) arriben a un punt d'educada irritació contra els conquistadors. Detall: A Cusco, als llocs on toca haver-hi més d'una bandera (hotels, parcs...) no s'hi veu l'espanyola. A un guia li vam comentar que als catalans no ens van deixar venir a Amèrica, però no crec que ens entengués, i en tot cas, tampoc estic segur que ho haguessin fet millor. De tota manera, les coses al seu lloc: els conquistadors amb la creu dels dominics (els angelets que gestionaven la inquisició) en van fer de grosses, però els inques tampoc eren uns sants. Com em comentava un professor universitari de Guatemala en un hotel (el seu hobby era marcar en un diari les paraules i expressions estranyes per ell) hi ha un fals romanticisme al voltant de l'imperi inca. Una de les guies va arribar a dir que les grans edificacions (Ollantaytambo, Sacsahuaman...) es van fer sense esclaus, amb el poble lliure movent alegrement aquelles pesades pedres (sense haver inventat la roda!)



El fet de no tenir cap document o no haver conservat cap mena d'escriptura que ens expliqués alguna cosa, fa més difícil d'entendre tot plegat.
Ah! la bandera que si que es veu és la de l'antic imperi, el Tahuantinsuyo, que s'assembla curiosament a la de l'orgull gai.
Per descomptat, ahir no van celebrar res, que coi havien de celebrar. En canvi era festiu el 8 d'octubre, que commemora el combat d'Anganos, una derrota dels peruans davant dels xilens el 1879, a l'anomenada guerra del Pacífic.