dissabte, 28 de novembre de 2009

A favor d'Àgora


La pel·lícula és la història d'Hipàtia, filòsofa i matemàtica neoplatònica que va morir despellissada per monjos cristians liderats per Pere, de la secta dels parabolans, que estaven al servei del bisbe sant Ciril d'Alexandria, doctor de l'Església.
Hipàtia d’Alejandria va viure en la segona meitat del segle IV, una dona avançada al seu temps, lliure e independent, un temps en el que les sagnants disputes entre el paganisme romà, el judaisme i el cristianisme marquen l’inici del fonamentalisme religiós que prevaleix fins les nostres dies. En aquells temps un filòsof era sobretot un científic, i aquest és un dels arguments a favor: és una pel•lícula per la ciència, contra la intolerància i a favor de la llibertat científica, en el marc d’una "guerra cultural" contra l'apropiació religiosa del sentit del món, i amb un fort accent feminista. S’agraeix el to intel·lectual, pedagògic i emotiu (escena d’observació del cel des d’un vaixell), i el mètode científic, els experiments per avançar.

Si non è vero è ben trovato

No se sap si Hipàtia va ser una avançada de l'heliocentrisme, però l'exercici d'imaginació en si mateix no és absurd, perquè se sap que Hipàtia va escriure un tractat sobre Ptolomeu i que els seus coneixements matemàtics i astronòmics li haurien permès elaborar hipòtesis plausibles.
El famós "Crec en la filosofia" pronunciat davant de l'Assemblea s’ha d’interpretar com un "Crec en la ciència" i per això Àgora no ha estat una pel·lícula ben valorada per la majoria de crítics i s’ha trobat amb fortes resistències (ha estat prohibida a Itàlia), vinculades a institucions religioses que mai no han deixat de fer política ni demanat perdó pels seus crims. Però els dolents no són els cristians, sinó qualsevol concepció teològica. Ja siguin els déus pagans o el Déu cristià i jueu: la religió enfosqueix la raó, menysprea la filosofia i frena la ciència i el progrés.
Amenábar ve a dir que la difusió de la fe cristiana va suposar una marxa enrere en la cultura, en la civilització, en la filosofia i en la ciència.
Dit això, les crítiques contra les inexactituds històriques (és ficció, i no un documental) no varien el fons de la cinta: la pel·lícula d’Amenábar és un film contra la intolerància. (A la foto, Rachel Weisz, actriu que encarna Hipàtia)

dilluns, 23 de novembre de 2009

El canyó del Colca


Diu la propaganda (i les mesures dels científics) que és el segon canyó més profund del món. 4.160 metres de profunditat en la seva part més alta. Més del doble que el famós Gran Canyó del Colorado.
Doncs allà calia anar. Amb el mal d’alçada de company, vam sortir a una intempestiva hora del poblet que hi ha al principi del canyó, Chivay.
Després de uns 40 km de pista impossible, unes dues hores de camí, vam arribar al mirador, la Cruz de Còndor, n’hi diuen, i és clar, amb tots aquests ingredients, la cosa no podia fallar.
Doncs no. Els 4.000 metres (o 3.000) no hi són o no ho semblen. La sensació de por, diguem, no existeix (Fa més por la verticalitat del Macchu Pichu). Les parets no són verticals i per tant la idea de profunditat queda diluïda. La revista d’Altair diu que cal anar fins a Cabanaconde. Buf, no gràcies. Perquè el mal d’alçada no ens va deixar. De fet una companya, la Ofèlia, es va quedar a Chivay i li van haver de posar oxigen.
Què en queda de Colca? El vol dels còndors, que per això anem tant d’hora. Aquests animalons surten a passejar (i buscar aliment) a primera hora. I a les nou es retiren.
I jo que li vaig enviar de conya una postal a la meva neboda que per aquells mateixos dies parava pel Canyó del Colorado...

dijous, 12 de novembre de 2009

Pedres cansades

Teories sobre la construcció de temples i fortaleses inques.
Una pedra cansada és un bloc de pedra abandonat. Aquests blocs de pedra (Ollantaytambo) eren transportats des de les pedreres fins el temple o mur que s’estava construïnt quan van arribar els conqueridors espanyols i van haver de fugir o defensar la zona.
I aquí ve la polèmica: com podien traslladar aquests grans blocs (10 tones, per exemple) sense conèixer la roda?
El trasllat, segons ha teoritzat l’arquitecte i investigador Vince Lee, l’haurien aconseguit fent lliscar els blocs sobre troncs de fusta. Va fer una prova amb un bloc de 10 tones i va necessitar 12 persones empenyent i un centenar tirant de cordes lligades al bloc. Però, ho feien així?
Per què tallaven els blocs a la pedrera i després els traslladaven?
Això implicava que els blocs s’havien de tallar de forma precisa, tenint en compte les formes que es veuen a construccions com Sacsayhumán, Ollantaytambo o Machu Picchu. La foto és de Sacsayhuamán.

Tant complicat com és moure’l, no hagués estat més fàcil tallar-lo a prop del lloc on s’anava a instal•lar la pedra?
Per què els inques no tenien cap mena d’escriptura que ens ho expliqués? I si ho tenien, per què no ha sobreviscut res?

dimecres, 11 de novembre de 2009

Bolets, bolets

Coneixeu això?

I això?La Laguna Negra i el Cañon del Rio Lobo, a Sòria, magnifiques alternatives quan hom va per aquelles terres a omplir caixes de bolets.
Segurament, l’any no és bo, no ha plogut... però tant i tant. I ja no dic res.
Ara que...mireu el que cobren en alguns llocs.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Barretines al Titicaca

Per molts motius, com veureu, una de les excursions més fascinants és la de l’illa Taquile, al mig del llac Titicaca. Han mantingut durant molts anys les seves tradicions. Per exemple, no permeten el divorci, però si una prova (de fins quatre anys) amb la parella. Rarament es casen amb gent de fora de l'illa i les propietats queden sempre dintre del grup, que està compost per unes 2.500 persones (l'illa fa uns 7 km2) d’ètnia i llengua quítxua (estan rodejats, a més d’aigua, per grups d’ètnia i llengua aimara.
Malgrat la seva endogàmia, diuen que el segle XVIII, el rei d’Espanya va vendre (...) l'illa a un industrial de Figueres que hi va muntar un taller tèxtil i va imposar els que són ara els seus vestits típics, on destaquem el d’home, amb una semblança gran amb el vestit típic català: una mena de barretina (amb pom-pons, això si), camisa blanca, armilla sense mànigues, pantalons negres i faixa. Els solters porten la punta de la barretina blanca, perquè se sàpiga que ho són, tot i que no entenc el sentit en una societat tant petita on tots es coneixen... Les dones també tenen el color de la faldilla diferent segons estan solteres o casades.
No tenen electricitat ni aigua corrent ni cap dels avantatges de la societat moderna. Han de pujar per exemple amb pesats farcells cinc-cents graons fins arribar al poble. I no és fàcil, tingueu en compte que la cota del llac és a 3.800 metres sobre el nivell del Pacífic. El soroche o mal d’alçada aquí t’ataca amb força.
Per acabar, són tant i tant ells que ni l’Estat sap quants són. És l’únic lloc que he vist cartells de propaganda convidant la gent a fer-se el carnet d’identitat. Clar que estava en castellà, vés a saber si ho entenen, ja que si el parlen ho fan bastant malament.