Orden de disparo

D'entrada he de demanar disculpes per la qualitat lamentable d'aquesta gravació, però està feta des d'un vehicle a una certa velocitat. Si sou prou hàbils amb el botó de parada...sinó us heu de creure el que us explico.
En aquest clip, malgrat la curta durada , hi ha dues parts d'una crua realitat, la de la pobresa a Sudamèrica en general i del Perú en particular.
La primera part, uns turons sobreocupats, retrata allò que eufemísticament s'anomena "Pueblos Nuevos", o també "ocupaciones". Es van formant aquests pobles per veritables barraques sense absolutament res dels serveis considerats bàsics, i que acullen gent que emigra i que pensa que a la gran ciutat trobarà allò que li manca. Quan hi ha un nombre important d'aquestes barraques, comença a gestar-se un barri embrionari... amb el temps formarà part de la gran urbs.
La segona part, buscada, unes pintades en un mur, el text complert diu: "PROPIEDAD PRIVADA. ORDEN DE DISPARO. PELIGRO NO DETENERSE. ZONA PROHIBIDA". Calen comentaris? Doncs, si. Perquè darrera la valla (n'hi ha moltes, el foraster les ha de gravar així) no hi ha complexos militars, ni zones nuclears, ni llocs dels quals cal preservar la seguretat...No, no, darrera aquests murs hi ha camps de conreu. Camps de conreu!!! Aquí els pagesos es queixen que els roben els enciams o les taronges. Allà ho resolen per la brava: vigilància i ordre de disparar. Si, senyor!

Mordida al Marroc

vídeo recull a YouTube

En aquest enllaç es mostra una realitat present a les carreters marroquines, especialment a les entrades i sortides de les ciutats. El vídeo que he trobat al YouTube (ho sento per la música que l'acompanya) reflecteix el que passa dia a dia.
De fet, a nosaltres ens va passar. No amb la rapidesa recollida al vídeo, que després en parlaré. Viatjàvem en un cotxe amb matricula marroquina, tots els ocupants érem clarament europeus, però. En la sortida de Kasr al-Kabir, si no recordo malament, doncs la gendarmeria (similar a la guàrdia civil espanyola. Els altres són la policia nacional, que actua sobretot a zones urbanes) ens va aturar. Si no fos pel respecte que sempre suposa un cos militar armat, la cosa feia realment riure. El muntatge era el següent: un trípode, al capdamunt una filmadora o un element que s'hi semblava, el cotxe de la gendarmeria, i els polis pròpiament dits. Ens diuen, en francès, vostès anaven a 55 km/h i la velocitat màxima permesa es 50 km/h i els haurem de sancionar. Un de nosaltres, que coneix prou el país, li diu que anàvem a Fès a una reunió de l'Institut Cervantes. El policia -amb els esquemes desbordats- va a buscar el caporal o sergent, que en francès i encaixades de mans a tots els del cotxe, ens recorda la nostra infracció, que anem amb compte, i que vinga, circulin...
I la velocitat amb que es produeixen les transaccions és tal, que en diverses ocasions, n'enganxes alguna davant teu. Doncs, treure la màquina de fotografiar, engegar-la i...ja s'ha acabat. Tarifes del 2009: 40 dirhams pels del país, 400 pels estrangers. (1O dirham = 1 euro, aprox.)
Ah! i mai és mordida...és una ajuda per les vídues de la gendarmeria o collonades similars...

Malàisia i el Capitan Trueno

El següent bitllet de la sèrie és el de 1 ring, de Malàisia. No us recorda -als que teniu edat per recordar-ho- un d'aquells reietons malaisis als quals s'enfrontava l'heroi de la nostra joventut? La història que recordo, a una illa prop de Borneo (per tant l'actual Indonèsia), on un d'aquests reietons atemoria el poble amb un drac que sortia d'un volcà extingit.
I aprofito per explicar-vos que si, que varem pujar a les Torres Petrones (foto) quan ja havien tancat. I és que amb el meu anglès de la reserva india li vaig explicar a la noia que jo mai tornaria a Kuala Lumpur (mentida, hi vaig tornar, però no ho sabia llavors), que tenia un bitllet per un enllaç aeri al cap d'unes hores. Diu la noia: si el que dius és veritat, demostra-ho. Res més senzill. I així va ser com vaig pujar a les famoses torres, que era gratuït, un cop tancat l'horari de visita.
I com hi vaig arribar jo allà. Des de l'aeroport -que està llunyíssim de la capital- amb un magmífic tren ràpid. I allà un taxi. Ah! Després diem dels països del tercer món...Que n'aprenguin!, que diria aquell. Anem cap a la parada de taxis, i no, no puc pujar al taxi perquè he de comprar un ticket. ¿? M'adreço on venien els bitllets. On vol anar? A les Petrones. Són tants rings, no recordo ara la quantitat...Manera clara d'evitar la picaresca i pirateria que veiem sovint. Si senyor, em vaig treure el barret pels malaisis.

Semblances entre el Marroc i el Perú

Tot i que sembla díficil d'imaginar, si que hi han semblances entre aquests dos països. Jo n'he trobat tres. Mentre escric això, n'he trobat una altra: la venda de menjar a granel, ja siguin espècies o macarrons. I us les exposo gràficament. En primer lloc, dunes. Les de l'esquerra, a Merzouga (sudest del Marroc). Les de la dreta, a Huacachina, a prop d'Ica, al sud del Perú.


Les següents fotos ens mostren com molta gent menja més o menys al carrer en parades de menjar o menjadors/taules col·lectives. La primera és de Marrakeix, a la famosa plaça de Djemà-el-Fna; borrosa, que no volen que els facin fotos i està feta d'amagatotis. La de la dreta, el mateix en un mercat de Cusco





Finalment, baquelito (s'escriu així?) al Marroc ( no hi ha foto, però) o abarrotes al Perú, són botiguetes on es venen productes de primera necessitat. Les marroquines són més petites, si és que això pot ser possible.