La placa de Gernika

Aquesta placa, en alguns edificis de Gernika, té, per mi, dues lectures. La primera, és que és un edifici públic (de tothom) i per això cal tenir-ne cura. Amb la segona interpretació, que a mi m'agrada més, li diuen als polítics que la cosa pública NO és de la seva propietat, perquè no ho és, perquè possiblement ho hem pagat i ho paguem entre tots. I tothom té al cap exemples -alguns d'una immoralitat i caradura flagrant- que per desgràcia no són patrimoni de cap partit ni de cap tendència.
Resumint, m'agrada la placa i hauria de ser a molts llocs públics i a l'ADN d'alguns "propietaris" de la RES PÚBLICA.

Per cert, parlant del que no m'agrada: l'alberg de Bilbao. El de Deusto, ja que a l'estiu es veu que n'obren més. Aparentment correcte, pateix i fa patir el personal d'un atapeïment que no lliga amb els 18 euros que cobren per nit. Inclouen l'esmorzar. Molt bé. Però ha d'haver un lloc per esmorzar, no tres mini-taules per vint-i-cinc persones. I a més, un cartell que et demana que rentis els plats i gots que has embrutat. Quina cara!!

Per molts anys

Per molts anys!
Ahir es van complir 9 anys del primer article de la viquipèdia en català, la segona despreés de l'anglesa.
RUCS. Bascos i no.
No me'n puc estar,de seguir parlant dels rucs. Ho acompanyo de foto. No hi són tots, però. M'enerven i em posen a mil. Sentir l'entrevista del Basté al Saura o de la Terribas al Montilla. Però és que no tenen vergonya?! Sisplau, que pleguin. el país no se'ls pot permetre ni un minut més. I parlant de país: quants grups es van crear al FB quan va perdre el Madrid? Quants se n'han creat per donar-se de baixa d'Endesa? I es que no tenim solució!!!
Continuo amb el País Basc.
Dormir.
Trobem els albergs juvenils "clàssics", com els de Donosti o Gernika. Correctes. Com a reis, ja que estavem gairebé sols.
El luxe. A Orio. En molts aspectes, el detall de l'hidromassatge és el de menys. El que valores sobretot és el tracte de la mestressa, la Rosa. Aquí cal dir que es millor deixar la motxilla a Orio, seguir caminant fins a Zarautz o Getaria i tornar amb el tren a Orio i dormir allà. I despertar amb la vista de la ria d'Orio i del poble...
La presa de pèl. Deba. Un cau gestionat per l'ajuntament. Per cert, quan vam anar a buscar la clau, ens trobem amb l'hospitaler, a qui vam convidar a sopar i a una copa de txacolí...No us preocupeu - va dir - el txacolí el porto jo.Fins després!...Encara l'estem esperant.
L'estrella. Perquè no ens ho trobem gaire. Un monestir on acullen els peregrins com temps enrere. Un espai prou correcte. I...com s'ha fet al llarg dels anys, una sopeta abans d'anar a dormir servida pel monjo encarregat...I al matí l'esmorzar. Tot en un lloc idil·líc al mig d'un no-res boscós. Abans de la sopa, vam acudir a Vespres, a cantar en basc amb els monjos i un relatiu nombrós públic assistent. No us he de dir que els nois alemanys, amb qui seguiem coincidint a les nits, encara s'estan pessigant.
A mi no m'ha xocat tant, però és que després de viatjar en el temps amb els cartoixos de Montalegre (Tiana), aquestes coses i aquesta forma de vida...

El camí propiament dit

Cal desmentir alguns tòpics sobre el camí del nord al seu pas pel País Basc. Aquest camí no és un trencacames (hi ha pujades i baixades com correspon a un país muntanyós, però res de l'altre món. En tot cas, destacar només la forta pujada d'Irun a Jaikibel). Aquest camí, malgrat el que plou, i havia plogut, no està enfangat. Hi ha alguns trams -curts- de fang, però en cap cas parlem d'enfonsar-nos fins el genoll. Si hem de fer alguna crítica a aquest camí és que té massa asfalt, especialment en algunes etapes, com la que va de Zarautz a Deba. Que a més té un problema de senyalització a Elorriaga. Des de Zarautz a Getaria, un passeig maritim maravellós, al costat del mar, però que potser és per fer-lo passejant tranquil·lament després de dinar...
Hi ha una particularitat, hereva de l'època medieval, quan passaven els rius i ries en barca. Avui hi ha un tram que encara es passa en barca, a Pasai. La moderna barca és una motora que en poquets minuts et du a l'altra banda.(foto)
En les etapes que hem fet també hi ha ascensor : per baixar, però! Per arribar a Deba, la part final de la baixada es pot fer en ascensor -i s'agraiex, al final d'una baixada i de l'etapa.
Les etapes marcades com a "oficials" es poden fer. N'hi ha dues de llargues: la primera, que si vols sortir del Pont de Santiago a Irun, dones una volteta i et claves 34 km al final de l'etapa. I la del monestir de Cenarruza, del que us parlaré el proper dia. Vegeu mentre fotos selectes del camí.

Primeres notes sobre el País Basc

El que més m’ha sorprés del País Basc en aquests dies a peu és l’extraordinaria amabilitat de la gent. A tot arreu, en un restaurant de Pasai, a l’EuskoTren o a la Gran Via de Bilbao, parlaven amb nosaltres, he sentit com ens donaven la benvinguda sense dir-nos-ho explicitament, d’una manera molt natural. No he trobat cap mena de rebuig pel fet de ser catalans, tan habitual per desgràcia en altres llocs. Al contrari. Sensació de territori amic.
Què hem trobat pel camí?
Molts rucs. Rucs bascos? Per tot arreu. I hi ha qui parla del ruc català com a senyal d’identitat. Ja pot ser-ho, però on es veuen de debò és en el medi rural basc.
Molta gent parlant basc, sobretot als pobles. On més n’he sentit, nens jugant… a Orio. Gairebé gens, a Bilbao. També he vist –a Pasaia – una cosa que també passa a Catalunya: una escola, de visita per aquest maravellós poble; la mestra que va al capdavant, els fa les explicacions en basc…alguns nens, més enrera, parlen entre ells en castellà…
Sentint parlar en basc, a part de no entendre res, tinc la sensació que els renecs i les exclamacions les diuen en castellà. Venga!
Què més hem trobat?
Hem coincidit des d’Orio, amb un parell d’alemanys, en Timo i en Simon, vint anyets, volen arribar a Santiago. Quan en vam parlar, la Guàrdia Civil els havia aturat i demanat la documentació un parell de vegades. La conversa sobre això va sortir perquè un dia, entre Zumaia i Deba, de cop, al fons, es veu com s’acosten dos gegantins 4x4, d’aquells de la DEA de les pel·lícules ianquis...vidres tintants, separació reglamentària, no saluden, penses… què coi fan per aquí, en un lloc tan perdut?
Coses que ens han sorprès.
Vinyes…moltes vinyes. I és clar el txacolí d’algun lloc ha de sortir...La de la foto, sortint de Gernika, que allà també va nevar.
Què no hi ha al Pais Basc?
No hi ha urbanitzacions. Potser n’hi ha alguna, personalment no n’he vist cap. També seria difícil, en un país tant petit, amb tants caserius per tot arreu.
Què no hi ha (gairebé) al País Basc?
Fins arribar a Bilbao, només havia trobat un exemplar d’aquesta vergonya política de 4 metres d’alçada. La propaganda de les obres del pla e.


(les fotos d’avui són de mòbil)