dijous, 22 d’abril de 2010

el volcà i les ciutats sexis


De totes les fotos que s'estan penjant a la xarxa sobre el volcà eyjafjallajokull, (us convido a escoltar la pronunciació del nom del volcà, poca broma) n'he triat aquesta, que mostra com ens pot afectar al dia a dia. Però com poden conduir amb tot aquesta cendra? I... per què poden anar els cotxes i no els avions?
Més fotos, de les bones, si el web funciona, aquí: http://www.boston.com/bigpicture/2010/04/more_from_eyjafjallajokull.html. Ara ja sabem que amb una mica de neu, algunes (massa) torres de la llum es pleguen. Què hagués passat amb un mantell de pols i cendra volcànica? Física recreativa.

Més... Hi ha un web que diu que les ciutats més sexis del món són, per aquest ordre, La Havana, Sant Petersburg, Roma, Sevilla i Tànger. He estat a totes excepte Sant Petersburg...que sembla precisament la més excitant... No sé si les definiria com a sexis, acollidores, si; per tornar-hi, també i a totes elles.
Aquí teniu l'enllaç: http://es.viajes.yahoo.com//actualidad/las-ciudades-mas-sexys.html

Un aclariment: Viquipèdia és el nom que designa l'enciclopèdia lliure en català. Wikimedia , a part de ser el nom de la fundació que hostatja la viquipèdia, és la comunitat implicada en el conjunt dels projectes.
Finalment si, he trobat foto sexi de Sevilla, finals del segle XIX.

dijous, 15 d’abril de 2010

Incerta glòria

Aquests dies donava voltes al que es pot considerar com a referent cultural. Allò que abans se’n deia cultura general. Veient aquells nois que davant d’una foto no podien identificar Franco o que deien que el dictador havia guanyat 4 o cinc eleccions, no n’estaven segurs del nombre...
Quan llegiu això em direu: saber alguna cosa de la gent de la premsa del cor també és cultura general. Què voleu que us digui...
I aquí comença la petita història de com algú es pot convertir en centre d’atracció sense saber-ne els perquès.


El 23 de juliol del 2004 estava jo tan tranquil a Pamukkale, bé tranquil, tranquil, no, que al sud-oest de la península d’Anatòlia, que es on es troba aquell lloc, al juliol fotia una calor que no vegis...Pamukkale, a part de ser un lloc d’aquests que han estat declarats com a patrimoni de la humanitat, és un conjunt de piscines i piscinetes on l’aigua va corrent d’un lloc a l’altre. Com un Caldea andorrà, però en natural. I en això estava, remullant-me els peus en aquestes banyeres gegants (!) quan vaig rebre una trucada de la meva germana: - saps qui ha mort avui? -...? – La Carmina Ordoñez –Ah, i qui era aquesta? (la meva ignorància sobre la premsa del cor espanyola és aclaparadora i gairebé infinita)... i com que no sabia de què anava, doncs aquí va acabar el tema de la ex del Paquirri.
Ah, però al comentar la necrològica amb els altres companys de viatge, vaig ser interrogat, preguntat, acosat i perseguit tot el dia perquè jo! donés detalls de l’incident. I tothom se m’acostava, i què en saps, però què més t’han explicat, com ha estat, però...i...però...i així tot el dia, què més! Si ni sabia de qui em parlaven ni dels detalls que molts d’ells sabien sobre l’estrella del cor. La cosa, vistes les informacions posteriors, té la seva conya: va morir, no està confirmat diuen les ànimes samaritanes, d’una sobredosi a la seva banyera. I jo era en una banyera una mica més gran quan me’n vaig assabentar. Després vaig ser informat que precisament jo era a Sevilla quan es va casar amb el Paquirri. I si, recordo el gran rebombori que hi va haver a la capital andalusa aquells dies, però recordar que era ella! Au va!