divendres, 27 d’agost de 2010

Aquesta setmana si toca!!!


Després de moltes, moltíiissimes, setmanes sentint a la ràdio el mateix, aquesta setmana tampoc s'estrena cap pel·lícula en català, avui m'ha sorprès la novetat. I sí, els que volem viure normalment en català, després de tant de temps, podrem anar al cinema en la nostra llengua, per veure la darrera de Woody Allen:Conocerás al hombre de tus sueños. (dos cinemes i mig a Barcelona)
I intentarem distreure'ns i divertir-nos, malgrat que en alguns cinemes (Magic de Badalona, per exemple) ens intimiden, maltracten, ens intenten manipular i posar la por al cos. Després de pagar un exagerat preu per l'entrada, i entre els nombrosos anuncis de rigor, ens colen un clip del gremi d'exhibidors de cinema, en el qual, sobre unes imatges de sales buides i tètriques, una veu tràgica diu: Si la futura llei del cinema s'aprova tal com està redactada actualment, no podràs veure algunes de les pel·lícules que t'acabem de presentar".
He estat temptat de demanar el full de reclamacions, però per allò que vas al cinema a divertir-te, ho he deixat córrer.
Però en qualsevol cas, aquí en dono constància, la peli del Woody i el clip, contra aquells que es volen carregar el català via Tribunal Constitucional.

dimecres, 25 d’agost de 2010

El petó fraternal

Aclariment sobre la darrera foto:
El petó de cargol de Leonidas Breznev i Erich Honecker, de l'artista rus Dimitri Vrubel és una de les icones del tram més llarg que encara queda en peus del Mur de Berlín, d'1,3 quilòmetres de longitud i conegut com East Side Gallery.

Aquesta imatge del Petó fraternal està inspirada en una fotografia dels dos dirigents, germano-oriental i soviètic, feta a Berlín el 1979, en el trentè aniversari de la República Democràtica Alemana (RDA).

Allò que ara en dirien un morreo.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Pesats, els alemanys?


La primera (i la segona, i la tercera...) sensació que tens a Berlín (a d'altres llocs d'Alemanya no m'hi vaig fixar tant) és que estan obsessionats amb la seva història recent, especialment aquells moments foscos, dels quals sembla que tinguin mala consciència.
I és que per tot arreu hi ha referències de tota mena a l'etapa nazi (i l'holocaust) i a la divisió en dos estats (el mur de Berlín) i la guerra freda. Efectivament, per tot arreu hi trobem exposicions, museus... El propi museu de l'holocaust, monuments, l'East Side Gallery, etc, ...quan vaig ser-hi, una mostra de com era la vida a la República democràtica ocupava mitja Alexanderplatz...
I n'acabes una mica fart. Què no queda clar, tot això? Cal recordar-ho a cada passa?
I amb aquest pensament vaig anar passant els dies a Berlín...
I quan vaig tornar a casa, em trobo amb la notícia que han inhabilitat al jutge Garzón (que no és un sant de la meva devoció, quedi clar). Inhabilitat per les pressions dels hereus del franquisme que són encara a moltes institucions, especialment judicials.
I és quan he rectificat el què pensava: cal memòria històrica, molta, i aquí ens caldria el que fan a Alemanya: recordar permanentment els horrors del passat. I de pas, prohibir algunes pràctiques que semblen normals i que al país germànic estarien prohibides.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Joan Barril deixa els articles d'opinió

Joan Barril ho deixa. Deixa els articles d'opinió a El Periodico. Diu que ho fa -després de 14 anys - perquè ja no sap opinar de res.
Per mi, Joan Barril és un bon escriptor i articulista, però crec que s'ha quedat enrere. No pot passar-li -com fa- la culpa a la propaganda i als opinadors d'Internet (aquesta és la gràcia dels blocs, mon ami)
Sóc dels que ha col·leccionat durant molts anys els seus articles (en tinc una bona colla a l'ordinador). Ara fa uns dos anys que ni el llegeixo. Però avui n'he rellegit uns quants. Què voleu que us digui? Ben escrits, però sembla que són d'una altra època on ens movíem amb uns altres paràmetres. (com llegir articles periodístics de Josep Pla). I només han passat 3/6 anys!!!
Recordo el Sant Jordi 2009, en Barril en una de les típiques paradetes, sol, ensopit i sense "clients", quan al voltant molts escriptors es rifaven els lectors per firmes o comentaris...
I és que les coses han canviat: la reconciliació, la pedagogia amb les espanyes (latent també en el seu programa de llibres de la BTV), el republicanisme equidistant, avui ja no serveixen o no serveixen a molts. Per això ja no sap què opinar. L'opinió del país està anant cap a una altra banda.
I que consti, fa 4 (o cinc anys) vaig firmar al seu favor quan el van fer fora de la ComRàdio.

divendres, 6 d’agost de 2010

berlin texel

Sense adonar-me'n, va quedar escapçat el final de l'anterior entrada, que quedaria així:
Només afegir una cosa: a tots els salvadors de la pàtria, que comencin per les "petites " coses, que quan parlem del dret a decidir, volem que també el dia a dia se'ns faci més amable.

I no tot són males notícies, que coi! A l'aeroport de Girona, ja es pot parar dos minutets per pujar i baixar gent, sense ser perseguit de forma malaltissa pels Mossos d'Esquadra. Dirieu que l'aeroport de Girona s'assembla al de Sevilla? Per que allà AENA, l'ens gestor, permet entrar cinc minuts a l'aparcament sense pagar, per l'operació de carrega i descarrega. O potser s'assembla més al de Lanzarote? Allà són vint minuts. De nou ens trobem amb aquestes curioses diferències, que sempre, però sempre, van en contra dels pagans catalans.

(He tingut un mal pensament: un polític va a l'aeroport de Girona, i no se n'adona d'això, dins el cotxe oficial...però, clar, l'he desestimat: com ha de viatjar en una companyia de baix cost? (A Girona només opera Ryanair))


I ara continuo amb les reflexions d'un viatjant: Si mai aneu a Berlín, i arribeu per l'aeroport de Texel, un aeroport petitó, al qual no hi arriba el metro, no us desespereu: hi ha una oficina del transport metropolità on us aconsellaran i us vendran la targeta de transport que més us convingui. Per exemple, si aneu dues parelles us pot interessar la "kleingruppenkarte", per cinc persones, per viatjar 24 hores amb tots els mitjans per 15,90 euros. (vegeu bitllet)
(ai, i segueixo amb els mals pensaments: on és l'oficina de TMB a la T1 de l'aeroport de Barcelona?)

dilluns, 2 d’agost de 2010

expol·li via peatges

No us haguéssiu imaginat mai: les autopistes franceses són més barates que les catalanes!! (sent l'IVA gairebé dos punts superior). I com això no és una opinió, aquí van les dades que ho demostren:

Als tiquets de les autopistes franceses, com podeu veure en la imatge, s'indica la quantitat que es paga i els quilometres que fas. D'aquesta manera, és ben senzill de fer els càlculs. El trajecte de la imatge, surt a 8,07 euros /100 km. En un altre tram (Montpeller-Frontera surt a 7,68. I no us penseu que els trajectes llargs són més barats: Tinc diversos tiquets que van des dels 7,65 a 8,16 euros/100 km.
Anem a Catalunya: Als tickets no posa les distàncies, però vaig posar el comptaquilometres a zero. Així: frontera-La Roca surt a 8,91 euros/100 km.
Recordeu el peatge tou del Maresme? Amb la pujada de l'IVA i l'allargament de l'autopista fins a la carretera Tordera-Blanes, surt a 8,24 euros/100 km. Si restem els 6 km de trajecte gratuït (ronda de Mataró), a 9, 36. Sense comentaris.


Només afegir una cosa: a tots els salvadors de la pàtria, que comencin per les

comptador