Per molts anys

Per molts anys!
Ahir es van complir 9 anys del primer article de la viquipèdia en català, la segona despreés de l'anglesa.
RUCS. Bascos i no.
No me'n puc estar,de seguir parlant dels rucs. Ho acompanyo de foto. No hi són tots, però. M'enerven i em posen a mil. Sentir l'entrevista del Basté al Saura o de la Terribas al Montilla. Però és que no tenen vergonya?! Sisplau, que pleguin. el país no se'ls pot permetre ni un minut més. I parlant de país: quants grups es van crear al FB quan va perdre el Madrid? Quants se n'han creat per donar-se de baixa d'Endesa? I es que no tenim solució!!!
Continuo amb el País Basc.
Dormir.
Trobem els albergs juvenils "clàssics", com els de Donosti o Gernika. Correctes. Com a reis, ja que estavem gairebé sols.
El luxe. A Orio. En molts aspectes, el detall de l'hidromassatge és el de menys. El que valores sobretot és el tracte de la mestressa, la Rosa. Aquí cal dir que es millor deixar la motxilla a Orio, seguir caminant fins a Zarautz o Getaria i tornar amb el tren a Orio i dormir allà. I despertar amb la vista de la ria d'Orio i del poble...
La presa de pèl. Deba. Un cau gestionat per l'ajuntament. Per cert, quan vam anar a buscar la clau, ens trobem amb l'hospitaler, a qui vam convidar a sopar i a una copa de txacolí...No us preocupeu - va dir - el txacolí el porto jo.Fins després!...Encara l'estem esperant.
L'estrella. Perquè no ens ho trobem gaire. Un monestir on acullen els peregrins com temps enrere. Un espai prou correcte. I...com s'ha fet al llarg dels anys, una sopeta abans d'anar a dormir servida pel monjo encarregat...I al matí l'esmorzar. Tot en un lloc idil·líc al mig d'un no-res boscós. Abans de la sopa, vam acudir a Vespres, a cantar en basc amb els monjos i un relatiu nombrós públic assistent. No us he de dir que els nois alemanys, amb qui seguiem coincidint a les nits, encara s'estan pessigant.
A mi no m'ha xocat tant, però és que després de viatjar en el temps amb els cartoixos de Montalegre (Tiana), aquestes coses i aquesta forma de vida...

El camí propiament dit

Cal desmentir alguns tòpics sobre el camí del nord al seu pas pel País Basc. Aquest camí no és un trencacames (hi ha pujades i baixades com correspon a un país muntanyós, però res de l'altre món. En tot cas, destacar només la forta pujada d'Irun a Jaikibel). Aquest camí, malgrat el que plou, i havia plogut, no està enfangat. Hi ha alguns trams -curts- de fang, però en cap cas parlem d'enfonsar-nos fins el genoll. Si hem de fer alguna crítica a aquest camí és que té massa asfalt, especialment en algunes etapes, com la que va de Zarautz a Deba. Que a més té un problema de senyalització a Elorriaga. Des de Zarautz a Getaria, un passeig maritim maravellós, al costat del mar, però que potser és per fer-lo passejant tranquil·lament després de dinar...
Hi ha una particularitat, hereva de l'època medieval, quan passaven els rius i ries en barca. Avui hi ha un tram que encara es passa en barca, a Pasai. La moderna barca és una motora que en poquets minuts et du a l'altra banda.(foto)
En les etapes que hem fet també hi ha ascensor : per baixar, però! Per arribar a Deba, la part final de la baixada es pot fer en ascensor -i s'agraiex, al final d'una baixada i de l'etapa.
Les etapes marcades com a "oficials" es poden fer. N'hi ha dues de llargues: la primera, que si vols sortir del Pont de Santiago a Irun, dones una volteta i et claves 34 km al final de l'etapa. I la del monestir de Cenarruza, del que us parlaré el proper dia. Vegeu mentre fotos selectes del camí.

Primeres notes sobre el País Basc

El que més m’ha sorprés del País Basc en aquests dies a peu és l’extraordinaria amabilitat de la gent. A tot arreu, en un restaurant de Pasai, a l’EuskoTren o a la Gran Via de Bilbao, parlaven amb nosaltres, he sentit com ens donaven la benvinguda sense dir-nos-ho explicitament, d’una manera molt natural. No he trobat cap mena de rebuig pel fet de ser catalans, tan habitual per desgràcia en altres llocs. Al contrari. Sensació de territori amic.
Què hem trobat pel camí?
Molts rucs. Rucs bascos? Per tot arreu. I hi ha qui parla del ruc català com a senyal d’identitat. Ja pot ser-ho, però on es veuen de debò és en el medi rural basc.
Molta gent parlant basc, sobretot als pobles. On més n’he sentit, nens jugant… a Orio. Gairebé gens, a Bilbao. També he vist –a Pasaia – una cosa que també passa a Catalunya: una escola, de visita per aquest maravellós poble; la mestra que va al capdavant, els fa les explicacions en basc…alguns nens, més enrera, parlen entre ells en castellà…
Sentint parlar en basc, a part de no entendre res, tinc la sensació que els renecs i les exclamacions les diuen en castellà. Venga!
Què més hem trobat?
Hem coincidit des d’Orio, amb un parell d’alemanys, en Timo i en Simon, vint anyets, volen arribar a Santiago. Quan en vam parlar, la Guàrdia Civil els havia aturat i demanat la documentació un parell de vegades. La conversa sobre això va sortir perquè un dia, entre Zumaia i Deba, de cop, al fons, es veu com s’acosten dos gegantins 4x4, d’aquells de la DEA de les pel·lícules ianquis...vidres tintants, separació reglamentària, no saluden, penses… què coi fan per aquí, en un lloc tan perdut?
Coses que ens han sorprès.
Vinyes…moltes vinyes. I és clar el txacolí d’algun lloc ha de sortir...La de la foto, sortint de Gernika, que allà també va nevar.
Què no hi ha al Pais Basc?
No hi ha urbanitzacions. Potser n’hi ha alguna, personalment no n’he vist cap. També seria difícil, en un país tant petit, amb tants caserius per tot arreu.
Què no hi ha (gairebé) al País Basc?
Fins arribar a Bilbao, només havia trobat un exemplar d’aquesta vergonya política de 4 metres d’alçada. La propaganda de les obres del pla e.


(les fotos d’avui són de mòbil)

Orden de disparo

D'entrada he de demanar disculpes per la qualitat lamentable d'aquesta gravació, però està feta des d'un vehicle a una certa velocitat. Si sou prou hàbils amb el botó de parada...sinó us heu de creure el que us explico.
En aquest clip, malgrat la curta durada , hi ha dues parts d'una crua realitat, la de la pobresa a Sudamèrica en general i del Perú en particular.
La primera part, uns turons sobreocupats, retrata allò que eufemísticament s'anomena "Pueblos Nuevos", o també "ocupaciones". Es van formant aquests pobles per veritables barraques sense absolutament res dels serveis considerats bàsics, i que acullen gent que emigra i que pensa que a la gran ciutat trobarà allò que li manca. Quan hi ha un nombre important d'aquestes barraques, comença a gestar-se un barri embrionari... amb el temps formarà part de la gran urbs.
La segona part, buscada, unes pintades en un mur, el text complert diu: "PROPIEDAD PRIVADA. ORDEN DE DISPARO. PELIGRO NO DETENERSE. ZONA PROHIBIDA". Calen comentaris? Doncs, si. Perquè darrera la valla (n'hi ha moltes, el foraster les ha de gravar així) no hi ha complexos militars, ni zones nuclears, ni llocs dels quals cal preservar la seguretat...No, no, darrera aquests murs hi ha camps de conreu. Camps de conreu!!! Aquí els pagesos es queixen que els roben els enciams o les taronges. Allà ho resolen per la brava: vigilància i ordre de disparar. Si, senyor!

Mordida al Marroc

vídeo recull a YouTube

En aquest enllaç es mostra una realitat present a les carreters marroquines, especialment a les entrades i sortides de les ciutats. El vídeo que he trobat al YouTube (ho sento per la música que l'acompanya) reflecteix el que passa dia a dia.
De fet, a nosaltres ens va passar. No amb la rapidesa recollida al vídeo, que després en parlaré. Viatjàvem en un cotxe amb matricula marroquina, tots els ocupants érem clarament europeus, però. En la sortida de Kasr al-Kabir, si no recordo malament, doncs la gendarmeria (similar a la guàrdia civil espanyola. Els altres són la policia nacional, que actua sobretot a zones urbanes) ens va aturar. Si no fos pel respecte que sempre suposa un cos militar armat, la cosa feia realment riure. El muntatge era el següent: un trípode, al capdamunt una filmadora o un element que s'hi semblava, el cotxe de la gendarmeria, i els polis pròpiament dits. Ens diuen, en francès, vostès anaven a 55 km/h i la velocitat màxima permesa es 50 km/h i els haurem de sancionar. Un de nosaltres, que coneix prou el país, li diu que anàvem a Fès a una reunió de l'Institut Cervantes. El policia -amb els esquemes desbordats- va a buscar el caporal o sergent, que en francès i encaixades de mans a tots els del cotxe, ens recorda la nostra infracció, que anem amb compte, i que vinga, circulin...
I la velocitat amb que es produeixen les transaccions és tal, que en diverses ocasions, n'enganxes alguna davant teu. Doncs, treure la màquina de fotografiar, engegar-la i...ja s'ha acabat. Tarifes del 2009: 40 dirhams pels del país, 400 pels estrangers. (1O dirham = 1 euro, aprox.)
Ah! i mai és mordida...és una ajuda per les vídues de la gendarmeria o collonades similars...

Malàisia i el Capitan Trueno

El següent bitllet de la sèrie és el de 1 ring, de Malàisia. No us recorda -als que teniu edat per recordar-ho- un d'aquells reietons malaisis als quals s'enfrontava l'heroi de la nostra joventut? La història que recordo, a una illa prop de Borneo (per tant l'actual Indonèsia), on un d'aquests reietons atemoria el poble amb un drac que sortia d'un volcà extingit.
I aprofito per explicar-vos que si, que varem pujar a les Torres Petrones (foto) quan ja havien tancat. I és que amb el meu anglès de la reserva india li vaig explicar a la noia que jo mai tornaria a Kuala Lumpur (mentida, hi vaig tornar, però no ho sabia llavors), que tenia un bitllet per un enllaç aeri al cap d'unes hores. Diu la noia: si el que dius és veritat, demostra-ho. Res més senzill. I així va ser com vaig pujar a les famoses torres, que era gratuït, un cop tancat l'horari de visita.
I com hi vaig arribar jo allà. Des de l'aeroport -que està llunyíssim de la capital- amb un magmífic tren ràpid. I allà un taxi. Ah! Després diem dels països del tercer món...Que n'aprenguin!, que diria aquell. Anem cap a la parada de taxis, i no, no puc pujar al taxi perquè he de comprar un ticket. ¿? M'adreço on venien els bitllets. On vol anar? A les Petrones. Són tants rings, no recordo ara la quantitat...Manera clara d'evitar la picaresca i pirateria que veiem sovint. Si senyor, em vaig treure el barret pels malaisis.

Semblances entre el Marroc i el Perú

Tot i que sembla díficil d'imaginar, si que hi han semblances entre aquests dos països. Jo n'he trobat tres. Mentre escric això, n'he trobat una altra: la venda de menjar a granel, ja siguin espècies o macarrons. I us les exposo gràficament. En primer lloc, dunes. Les de l'esquerra, a Merzouga (sudest del Marroc). Les de la dreta, a Huacachina, a prop d'Ica, al sud del Perú.


Les següents fotos ens mostren com molta gent menja més o menys al carrer en parades de menjar o menjadors/taules col·lectives. La primera és de Marrakeix, a la famosa plaça de Djemà-el-Fna; borrosa, que no volen que els facin fotos i està feta d'amagatotis. La de la dreta, el mateix en un mercat de Cusco





Finalment, baquelito (s'escriu així?) al Marroc ( no hi ha foto, però) o abarrotes al Perú, són botiguetes on es venen productes de primera necessitat. Les marroquines són més petites, si és que això pot ser possible.