Pesats, els alemanys?

La primera (i la segona, i la tercera...) sensació que tens a Berlín (a d'altres llocs d'Alemanya no m'hi vaig fixar tant) és que estan obsessionats amb la seva història recent, especialment aquells moments foscos, dels quals sembla que tinguin mala consciència.
I és que per tot arreu hi ha referències de tota mena a l'etapa nazi (i l'holocaust) i a la divisió en dos estats (el mur de Berlín) i la guerra freda. Efectivament, per tot arreu hi trobem exposicions, museus... El propi museu de l'holocaust, monuments, l'East Side Gallery, etc, ...quan vaig ser-hi, una mostra de com era la vida a la República democràtica ocupava mitja Alexanderplatz...
I n'acabes una mica fart. Què no queda clar, tot això? Cal recordar-ho a cada passa?
I amb aquest pensament vaig anar passant els dies a Berlín...
I quan vaig tornar a casa, em trobo amb la notícia que han inhabilitat al jutge Garzón (que no és un sant de la meva devoció, quedi clar). Inhabilitat per les pressions dels hereus del franquisme que són encara a moltes institucions, especialment judicials.
I és quan he rectificat el què pensava: cal memòria històrica, molta, i aquí ens caldria el que fan a Alemanya: recordar permanentment els horrors del passat. I de pas, prohibir algunes pràctiques que semblen normals i que al país germànic estarien prohibides.

Joan Barril deixa els articles d'opinió

Joan Barril ho deixa. Deixa els articles d'opinió a El Periodico. Diu que ho fa -després de 14 anys - perquè ja no sap opinar de res.
Per mi, Joan Barril és un bon escriptor i articulista, però crec que s'ha quedat enrere. No pot passar-li -com fa- la culpa a la propaganda i als opinadors d'Internet (aquesta és la gràcia dels blocs, mon ami)
Sóc dels que ha col·leccionat durant molts anys els seus articles (en tinc una bona colla a l'ordinador). Ara fa uns dos anys que ni el llegeixo. Però avui n'he rellegit uns quants. Què voleu que us digui? Ben escrits, però sembla que són d'una altra època on ens movíem amb uns altres paràmetres. (com llegir articles periodístics de Josep Pla). I només han passat 3/6 anys!!!
Recordo el Sant Jordi 2009, en Barril en una de les típiques paradetes, sol, ensopit i sense "clients", quan al voltant molts escriptors es rifaven els lectors per firmes o comentaris...
I és que les coses han canviat: la reconciliació, la pedagogia amb les espanyes (latent també en el seu programa de llibres de la BTV), el republicanisme equidistant, avui ja no serveixen o no serveixen a molts. Per això ja no sap què opinar. L'opinió del país està anant cap a una altra banda.
I que consti, fa 4 (o cinc anys) vaig firmar al seu favor quan el van fer fora de la ComRàdio.

berlin texel

Sense adonar-me'n, va quedar escapçat el final de l'anterior entrada, que quedaria així:
Només afegir una cosa: a tots els salvadors de la pàtria, que comencin per les "petites " coses, que quan parlem del dret a decidir, volem que també el dia a dia se'ns faci més amable.

I no tot són males notícies, que coi! A l'aeroport de Girona, ja es pot parar dos minutets per pujar i baixar gent, sense ser perseguit de forma malaltissa pels Mossos d'Esquadra. Dirieu que l'aeroport de Girona s'assembla al de Sevilla? Per que allà AENA, l'ens gestor, permet entrar cinc minuts a l'aparcament sense pagar, per l'operació de carrega i descarrega. O potser s'assembla més al de Lanzarote? Allà són vint minuts. De nou ens trobem amb aquestes curioses diferències, que sempre, però sempre, van en contra dels pagans catalans.

(He tingut un mal pensament: un polític va a l'aeroport de Girona, i no se n'adona d'això, dins el cotxe oficial...però, clar, l'he desestimat: com ha de viatjar en una companyia de baix cost? (A Girona només opera Ryanair))


I ara continuo amb les reflexions d'un viatjant: Si mai aneu a Berlín, i arribeu per l'aeroport de Texel, un aeroport petitó, al qual no hi arriba el metro, no us desespereu: hi ha una oficina del transport metropolità on us aconsellaran i us vendran la targeta de transport que més us convingui. Per exemple, si aneu dues parelles us pot interessar la "kleingruppenkarte", per cinc persones, per viatjar 24 hores amb tots els mitjans per 15,90 euros. (vegeu bitllet)
(ai, i segueixo amb els mals pensaments: on és l'oficina de TMB a la T1 de l'aeroport de Barcelona?)

No us haguéssiu imaginat mai: les autopistes franceses són més barates que les catalanes!! (sent l'IVA gairebé dos punts superior). I com això no és una opinió, aquí van les dades que ho demostren:

Als tiquets de les autopistes franceses, com podeu veure en la imatge, s'indica la quantitat que es paga i els quilometres que fas. D'aquesta manera, és ben senzill de fer els càlculs. El trajecte de la imatge, surt a 8,07 euros /100 km. En un altre tram (Montpeller-Frontera surt a 7,68. I no us penseu que els trajectes llargs són més barats: Tinc diversos tiquets que van des dels 7,65 a 8,16 euros/100 km.
Anem a Catalunya: Als tickets no posa les distàncies, però vaig posar el comptaquilometres a zero. Així: frontera-La Roca surt a 8,91 euros/100 km.
Recordeu el peatge tou del Maresme? Amb la pujada de l'IVA i l'allargament de l'autopista fins a la carretera Tordera-Blanes, surt a 8,24 euros/100 km. Si restem els 6 km de trajecte gratuït (ronda de Mataró), a 9, 36. Sense comentaris.


Només afegir una cosa: a tots els salvadors de la pàtria, que comencin per les

dimecres, 2 de juny del 2010

Aeroports des de l'aire

Després d'unes setmanes de mandra profunda per escriure aquí, hi torno. Anem a Berlín. I gairebé abans de sortir, llegeixo a la revista de la companyia Lufthansa que trobem a l'avió una pàgina dedicada a l'aeroport de Barcelona, amb aquesta foto, a tota plana. Diu: "El darrer estiu, la nova terminal T1, de 500.000 m2 de l'arquitecte català Ricardo Bofill es va obrir al sud de l'aeroport. Es previst connectar-lo completament a la xarxa de transport públic el 2014"
La notícia és correcta: acabaran (potser) de connectar la terminal T1 amb el transport públic el 2014. El que no diuen és el xurro que hi ha ara: no arriba el tren, no arriba el metro...Tenim llançadores al tren (cada 20 minuts) o uns autobusos caríssims que et duen a Barcelona.
I a ningú li cau la cara de vergonya per haver inaugurat una terminal així??
Espero que aquesta colla d'inútils s'ho trobin ben aviat.

el volcà i les ciutats sexis

De totes les fotos que s'estan penjant a la xarxa sobre el volcà eyjafjallajokull, (us convido a escoltar la pronunciació del nom del volcà, poca broma) n'he triat aquesta, que mostra com ens pot afectar al dia a dia. Però com poden conduir amb tot aquesta cendra? I... per què poden anar els cotxes i no els avions?
Més fotos, de les bones, si el web funciona, aquí: http://www.boston.com/bigpicture/2010/04/more_from_eyjafjallajokull.html. Ara ja sabem que amb una mica de neu, algunes (massa) torres de la llum es pleguen. Què hagués passat amb un mantell de pols i cendra volcànica? Física recreativa.

Més... Hi ha un web que diu que les ciutats més sexis del món són, per aquest ordre, La Havana, Sant Petersburg, Roma, Sevilla i Tànger. He estat a totes excepte Sant Petersburg...que sembla precisament la més excitant... No sé si les definiria com a sexis, acollidores, si; per tornar-hi, també i a totes elles.
Aquí teniu l'enllaç: http://es.viajes.yahoo.com//actualidad/las-ciudades-mas-sexys.html

Un aclariment: Viquipèdia és el nom que designa l'enciclopèdia lliure en català. Wikimedia , a part de ser el nom de la fundació que hostatja la viquipèdia, és la comunitat implicada en el conjunt dels projectes.
Finalment si, he trobat foto sexi de Sevilla, finals del segle XIX.

Incerta glòria

Aquests dies donava voltes al que es pot considerar com a referent cultural. Allò que abans se’n deia cultura general. Veient aquells nois que davant d’una foto no podien identificar Franco o que deien que el dictador havia guanyat 4 o cinc eleccions, no n’estaven segurs del nombre...
Quan llegiu això em direu: saber alguna cosa de la gent de la premsa del cor també és cultura general. Què voleu que us digui...
I aquí comença la petita història de com algú es pot convertir en centre d’atracció sense saber-ne els perquès.


El 23 de juliol del 2004 estava jo tan tranquil a Pamukkale, bé tranquil, tranquil, no, que al sud-oest de la península d’Anatòlia, que es on es troba aquell lloc, al juliol fotia una calor que no vegis...Pamukkale, a part de ser un lloc d’aquests que han estat declarats com a patrimoni de la humanitat, és un conjunt de piscines i piscinetes on l’aigua va corrent d’un lloc a l’altre. Com un Caldea andorrà, però en natural. I en això estava, remullant-me els peus en aquestes banyeres gegants (!) quan vaig rebre una trucada de la meva germana: - saps qui ha mort avui? -...? – La Carmina Ordoñez –Ah, i qui era aquesta? (la meva ignorància sobre la premsa del cor espanyola és aclaparadora i gairebé infinita)... i com que no sabia de què anava, doncs aquí va acabar el tema de la ex del Paquirri.
Ah, però al comentar la necrològica amb els altres companys de viatge, vaig ser interrogat, preguntat, acosat i perseguit tot el dia perquè jo! donés detalls de l’incident. I tothom se m’acostava, i què en saps, però què més t’han explicat, com ha estat, però...i...però...i així tot el dia, què més! Si ni sabia de qui em parlaven ni dels detalls que molts d’ells sabien sobre l’estrella del cor. La cosa, vistes les informacions posteriors, té la seva conya: va morir, no està confirmat diuen les ànimes samaritanes, d’una sobredosi a la seva banyera. I jo era en una banyera una mica més gran quan me’n vaig assabentar. Després vaig ser informat que precisament jo era a Sevilla quan es va casar amb el Paquirri. I si, recordo el gran rebombori que hi va haver a la capital andalusa aquells dies, però recordar que era ella! Au va!