Orden de disparo

D'entrada he de demanar disculpes per la qualitat lamentable d'aquesta gravació, però està feta des d'un vehicle a una certa velocitat. Si sou prou hàbils amb el botó de parada...sinó us heu de creure el que us explico.
En aquest clip, malgrat la curta durada , hi ha dues parts d'una crua realitat, la de la pobresa a Sudamèrica en general i del Perú en particular.
La primera part, uns turons sobreocupats, retrata allò que eufemísticament s'anomena "Pueblos Nuevos", o també "ocupaciones". Es van formant aquests pobles per veritables barraques sense absolutament res dels serveis considerats bàsics, i que acullen gent que emigra i que pensa que a la gran ciutat trobarà allò que li manca. Quan hi ha un nombre important d'aquestes barraques, comença a gestar-se un barri embrionari... amb el temps formarà part de la gran urbs.
La segona part, buscada, unes pintades en un mur, el text complert diu: "PROPIEDAD PRIVADA. ORDEN DE DISPARO. PELIGRO NO DETENERSE. ZONA PROHIBIDA". Calen comentaris? Doncs, si. Perquè darrera la valla (n'hi ha moltes, el foraster les ha de gravar així) no hi ha complexos militars, ni zones nuclears, ni llocs dels quals cal preservar la seguretat...No, no, darrera aquests murs hi ha camps de conreu. Camps de conreu!!! Aquí els pagesos es queixen que els roben els enciams o les taronges. Allà ho resolen per la brava: vigilància i ordre de disparar. Si, senyor!

Mordida al Marroc

vídeo recull a YouTube

En aquest enllaç es mostra una realitat present a les carreters marroquines, especialment a les entrades i sortides de les ciutats. El vídeo que he trobat al YouTube (ho sento per la música que l'acompanya) reflecteix el que passa dia a dia.
De fet, a nosaltres ens va passar. No amb la rapidesa recollida al vídeo, que després en parlaré. Viatjàvem en un cotxe amb matricula marroquina, tots els ocupants érem clarament europeus, però. En la sortida de Kasr al-Kabir, si no recordo malament, doncs la gendarmeria (similar a la guàrdia civil espanyola. Els altres són la policia nacional, que actua sobretot a zones urbanes) ens va aturar. Si no fos pel respecte que sempre suposa un cos militar armat, la cosa feia realment riure. El muntatge era el següent: un trípode, al capdamunt una filmadora o un element que s'hi semblava, el cotxe de la gendarmeria, i els polis pròpiament dits. Ens diuen, en francès, vostès anaven a 55 km/h i la velocitat màxima permesa es 50 km/h i els haurem de sancionar. Un de nosaltres, que coneix prou el país, li diu que anàvem a Fès a una reunió de l'Institut Cervantes. El policia -amb els esquemes desbordats- va a buscar el caporal o sergent, que en francès i encaixades de mans a tots els del cotxe, ens recorda la nostra infracció, que anem amb compte, i que vinga, circulin...
I la velocitat amb que es produeixen les transaccions és tal, que en diverses ocasions, n'enganxes alguna davant teu. Doncs, treure la màquina de fotografiar, engegar-la i...ja s'ha acabat. Tarifes del 2009: 40 dirhams pels del país, 400 pels estrangers. (1O dirham = 1 euro, aprox.)
Ah! i mai és mordida...és una ajuda per les vídues de la gendarmeria o collonades similars...

Malàisia i el Capitan Trueno

El següent bitllet de la sèrie és el de 1 ring, de Malàisia. No us recorda -als que teniu edat per recordar-ho- un d'aquells reietons malaisis als quals s'enfrontava l'heroi de la nostra joventut? La història que recordo, a una illa prop de Borneo (per tant l'actual Indonèsia), on un d'aquests reietons atemoria el poble amb un drac que sortia d'un volcà extingit.
I aprofito per explicar-vos que si, que varem pujar a les Torres Petrones (foto) quan ja havien tancat. I és que amb el meu anglès de la reserva india li vaig explicar a la noia que jo mai tornaria a Kuala Lumpur (mentida, hi vaig tornar, però no ho sabia llavors), que tenia un bitllet per un enllaç aeri al cap d'unes hores. Diu la noia: si el que dius és veritat, demostra-ho. Res més senzill. I així va ser com vaig pujar a les famoses torres, que era gratuït, un cop tancat l'horari de visita.
I com hi vaig arribar jo allà. Des de l'aeroport -que està llunyíssim de la capital- amb un magmífic tren ràpid. I allà un taxi. Ah! Després diem dels països del tercer món...Que n'aprenguin!, que diria aquell. Anem cap a la parada de taxis, i no, no puc pujar al taxi perquè he de comprar un ticket. ¿? M'adreço on venien els bitllets. On vol anar? A les Petrones. Són tants rings, no recordo ara la quantitat...Manera clara d'evitar la picaresca i pirateria que veiem sovint. Si senyor, em vaig treure el barret pels malaisis.

Semblances entre el Marroc i el Perú

Tot i que sembla díficil d'imaginar, si que hi han semblances entre aquests dos països. Jo n'he trobat tres. Mentre escric això, n'he trobat una altra: la venda de menjar a granel, ja siguin espècies o macarrons. I us les exposo gràficament. En primer lloc, dunes. Les de l'esquerra, a Merzouga (sudest del Marroc). Les de la dreta, a Huacachina, a prop d'Ica, al sud del Perú.


Les següents fotos ens mostren com molta gent menja més o menys al carrer en parades de menjar o menjadors/taules col·lectives. La primera és de Marrakeix, a la famosa plaça de Djemà-el-Fna; borrosa, que no volen que els facin fotos i està feta d'amagatotis. La de la dreta, el mateix en un mercat de Cusco





Finalment, baquelito (s'escriu així?) al Marroc ( no hi ha foto, però) o abarrotes al Perú, són botiguetes on es venen productes de primera necessitat. Les marroquines són més petites, si és que això pot ser possible.

deu sols

Quan vas a un país –sobretot si no és de la zona euro – sempre hi ha un bitllet amb al qual acabes simpatitzant. En el cas del Perú, li va tocar al bitllet de 10 sols (nuevos soles):
Vés a saber si pel color, o per la cara de bon noi de l’aviador de la foto. Aquesta carona de bon noi, tocada amb la transcendència d’algun fet que allà no vam arribar a escatir; tampoc ho vaig preguntar qui era el personatge en qüestió. La veritat és que la curta història del Perú està plena de personatges èpics, normalment relacionats amb esdeveniments de la seva història desconeguts a Europa, si més no pels no historiadors. Bé, doncs, José Abelardo Quiñónes González, que és el nom d’aquest aviador del bitllet, que per la indumentària ja havíem deduït que era de quan els avions portaven relativament poc temps volant, va ser un aviador que es va convertir en un heroi en la guerra amb l’Equador, els anys 1941-1942 per un tema de disputes frontereres. El nostre jove heroi -26 anyets- es va estampar com un kamikaze contra una bateria antiaèria equatoriana en ser tocat el seu avió. El que us deia: èpica peruana, que no sé si justifica ser en un bitllet, però molt arrelada sobretot pel que fa als conflictes de fronteres, com la guerra del Pacífic amb Xile, mig segle abans, que ha donat tot de personatges que omplen les plaques dels carrers i que també (com els catalans, qui ho diria) tenen una festa que commemora una derrota (Angamos, el 9 d’octubre).
Podeu saber una mica més de la la guerra Equador-Perú aquí.

Història d'un poster

L'amic Benito, de Tànger, com que havíem d'anar, em va encarregar uns pòsters: Uns de Catalunya i un del Barça. El que a priori sembla fàcil, no ho és tant. M'explico. Pòsters macos de Catalunya, d'aquests que edita Turisme, no són accessibles al públic en general, han de ser per una institució o entitat. I allà, al capdamunt del Passeig de Gràcia, a omplir una instància perquè...Un altre dia!!! em donessin una desena de pòsters variats que espero pengin ja de les parets de la Fundació Lerchundi, de Tànger.
Un pòster del Barça, ja, a les botigues hi ha banderes, bufandes, samarretes, calçotets...però pòsters. NO. Vaig escriure al Barça, em contesten que en aquell moment no en tenien (!). Que ja me l'enviarien. Eh! que he de marxar de viatge!!! Al final de la història els he demanat que l'enviïn directament a Tànger. Veurem.
El cas és que un bon amic, en Joaquim , soci del Barça, em va donar una solució: en una revista recent del club, a les pàgines centrals, hi havia una animació de la plantilla actual que podria passar...Endavant! Van quedar a Sants, però, Santa Memòria, em vaig deixar el mòbil i no ens varem trobar...Va ser un altre dia que em va fer a mans la revista i a dins del tub amb els altres pòsters, que ens van acompanyar tot el viatge fins a Tarifa, i que ara, gràcies a la complicitat i ajuda d'una pila de gent, ha arribat a Tànger.

Mattew Tree

No sé si coneixeu Matthew Tree. És un escriptor català que va néixer a Londres el 1958 i va anar a viure a Barcelona el 1984. Va començar a publicar en català el 1990. Una de les obres que ha publicat és 'La vida després de Déu' (2007). En aquest llibre tan personal, Matthew Tree ens explica, entre moltes altres coses, les pròpies experiències religioses, les característiques principals de les sis religions predominants, fent-nos descobrir coses que no sabíem, per centrar-se finalment en les dues religions més grans del món (el cristianisme i l'islam) i el perquè de la seva negació irrevocable de l'existència de Déu. “Jo he vist Déu, he estat en la seva Presència, li he parlat i m’ha respost. És per això que sé que no existeix. Que no hi és. Que no hi ha estat mai i no hi serà mai. Repeteixo: no existeix. Insisteixo: la terra no és plana, les vaques no volen, l’Holocaust va ser un fet i Déu no existeix.”
Si mai no has tingut cap dubte pel que fa a l’existència de Déu, “La vida després de Déu” farà que en comencis a tenir-ne uns quants, i potser que compris números per convertir-te en un ateu convençut.
Quin millor regal per un possible ateu, el cap del qual és un dirigent d’una d’aquestes religions. I portar-lo dedicat per l’autor, el súmmum.