dimarts, 26 de gener de 2010

deu sols

Quan vas a un país –sobretot si no és de la zona euro – sempre hi ha un bitllet amb al qual acabes simpatitzant. En el cas del Perú, li va tocar al bitllet de 10 sols (nuevos soles):
Vés a saber si pel color, o per la cara de bon noi de l’aviador de la foto. Aquesta carona de bon noi, tocada amb la transcendència d’algun fet que allà no vam arribar a escatir; tampoc ho vaig preguntar qui era el personatge en qüestió. La veritat és que la curta història del Perú està plena de personatges èpics, normalment relacionats amb esdeveniments de la seva història desconeguts a Europa, si més no pels no historiadors. Bé, doncs, José Abelardo Quiñónes González, que és el nom d’aquest aviador del bitllet, que per la indumentària ja havíem deduït que era de quan els avions portaven relativament poc temps volant, va ser un aviador que es va convertir en un heroi en la guerra amb l’Equador, els anys 1941-1942 per un tema de disputes frontereres. El nostre jove heroi -26 anyets- es va estampar com un kamikaze contra una bateria antiaèria equatoriana en ser tocat el seu avió. El que us deia: èpica peruana, que no sé si justifica ser en un bitllet, però molt arrelada sobretot pel que fa als conflictes de fronteres, com la guerra del Pacífic amb Xile, mig segle abans, que ha donat tot de personatges que omplen les plaques dels carrers i que també (com els catalans, qui ho diria) tenen una festa que commemora una derrota (Angamos, el 9 d’octubre).
Podeu saber una mica més de la la guerra Equador-Perú aquí.

dimarts, 19 de gener de 2010

Història d'un poster

L'amic Benito, de Tànger, com que havíem d'anar, em va encarregar uns pòsters: Uns de Catalunya i un del Barça. El que a priori sembla fàcil, no ho és tant. M'explico. Pòsters macos de Catalunya, d'aquests que edita Turisme, no són accessibles al públic en general, han de ser per una institució o entitat. I allà, al capdamunt del Passeig de Gràcia, a omplir una instància perquè...Un altre dia!!! em donessin una desena de pòsters variats que espero pengin ja de les parets de la Fundació Lerchundi, de Tànger.
Un pòster del Barça, ja, a les botigues hi ha banderes, bufandes, samarretes, calçotets...però pòsters. NO. Vaig escriure al Barça, em contesten que en aquell moment no en tenien (!). Que ja me l'enviarien. Eh! que he de marxar de viatge!!! Al final de la història els he demanat que l'enviïn directament a Tànger. Veurem.
El cas és que un bon amic, en Joaquim , soci del Barça, em va donar una solució: en una revista recent del club, a les pàgines centrals, hi havia una animació de la plantilla actual que podria passar...Endavant! Van quedar a Sants, però, Santa Memòria, em vaig deixar el mòbil i no ens varem trobar...Va ser un altre dia que em va fer a mans la revista i a dins del tub amb els altres pòsters, que ens van acompanyar tot el viatge fins a Tarifa, i que ara, gràcies a la complicitat i ajuda d'una pila de gent, ha arribat a Tànger.

dijous, 14 de gener de 2010

Mattew Tree


No sé si coneixeu Matthew Tree. És un escriptor català que va néixer a Londres el 1958 i va anar a viure a Barcelona el 1984. Va començar a publicar en català el 1990. Una de les obres que ha publicat és 'La vida després de Déu' (2007). En aquest llibre tan personal, Matthew Tree ens explica, entre moltes altres coses, les pròpies experiències religioses, les característiques principals de les sis religions predominants, fent-nos descobrir coses que no sabíem, per centrar-se finalment en les dues religions més grans del món (el cristianisme i l'islam) i el perquè de la seva negació irrevocable de l'existència de Déu. “Jo he vist Déu, he estat en la seva Presència, li he parlat i m’ha respost. És per això que sé que no existeix. Que no hi és. Que no hi ha estat mai i no hi serà mai. Repeteixo: no existeix. Insisteixo: la terra no és plana, les vaques no volen, l’Holocaust va ser un fet i Déu no existeix.
Si mai no has tingut cap dubte pel que fa a l’existència de Déu, “La vida després de Déu” farà que en comencis a tenir-ne uns quants, i potser que compris números per convertir-te en un ateu convençut.
Quin millor regal per un possible ateu, el cap del qual és un dirigent d’una d’aquestes religions. I portar-lo dedicat per l’autor, el súmmum.

dilluns, 11 de gener de 2010

Tànger, Tànger


Això de dalt és Tànger.
L’objectiu familiar d’aquestes vacances de Nadal.

Aquests de l'esquerra són micos de Gibraltar.
Alguns membres de la família, reunida a Tarifa per celebrar el Nadal, opina que la tempesta i els continus aiguats són deguts a que hem remogut alguns déus que habiten al fons del mar mediterrani. I no només Posidó. On s’ha vist que tota la família es reuneixi i se’n vagi de vacances a un país musulmà?
I si el tema us sembla friki, ara us explico com varem celebrar la nit de Nadal. L’únic lloc que va acollir vuit persones que la nit de Nadal volien menjar-se el torró i veure el cava que tenien preparat per l’altra banda de l’estret va ser un –diguem-ne- restaurant, anomenat “El tomatito”, regentat per un italià que feia anys està instal·lat a Tarifa. La veritat és que varem menjar i beure bé i brindar amb en Nonno, àlies de l’amo del local. I què caracteritza el local? A part de les goteres provocades per tornado que va tenir el detall de passar per allà cap a la una de la matinada, et pots convertir amb grafiter per un dia, ja que les parets del local són pintades cada any i així els clients poden afegir el seu art.