Els nens

Els nens. Va ser una experiència única. Situem-nos: una aldea dels batanga, al sud del Camerun, s'hi arribava prou bé per un camí no asfaltat des de Kribi. El lloc on dormíem no tenia ni llum ni aigua, i cal pensar que molts dels veïns tampoc. A la platja el primer dia, per la tarda, un cop acabada l'escola -suposem- ja se'ns van acostar, i sense problemes ni inhibicions, es banyaven i jugaven amb nosaltres. Aquests nens no estan mediatitzats ni espatllats -de moment- per la tele o per influències "nefastes". Són bàsicament nens, innocents i virginals. No dic que en altres llocs, en ciutats grans, les coses no siguin d'una altra manera. La prova del nou del que escric va ser la segona nit. La primera ens van fer tot un recital de cançons prou ben escenificades. La segona nit, doncs, vam treure quaderns per pintar llapissos de colors (com dacs) per variar una mica (una part del que portàvem per Nigèria). És la primera foto: una colla de nens, alguns de quinze anys (aquí no en diríem nens) asseguts a la taula, organitzant-se i compartint els llapissos -no n'hi havia del mateix color per tothom- i gaudint del que feien: ho veies, però a més veien a ensenyar-te el que estaven fent... veritables obres d'art, en un sentit íntim de l'expressió.
La foto de baix: no es busquen polls, no, les nenes es pentinen entre elles.

curiositats lingüístiques ...i dedicatòria

En francès cascade es refereix a les escenes perilloses en el cinema. I un cascadeur és un especialista en escenes perilloses, precisament. El francès fa servir chute, que té una altre sentit en els nostres entorns. I l'anglès, fall, que també vol dir tardor, caiguda...la que es fotrà més d'un avui...

Aquestes muntanyes nevades, molta gent no s'imagina on són, Benito. Nosaltres hem trepitjat aquesta neu...
Després de dues hores travessant un paisatge roig, vermellós tocant al taronja, una cosa que feia mal als ulls, i de la que no hi ha fotografia. El Sàhara, de sud a nord, interminable desert. En acabar, l'Atles, serralada que travessa el Marroc, nevat encara a mitjans d'abril.

Ekom Nkam

Les cascades més boniques del Camerun.
Des de la carretera, una pista de 10 km en relatiu bon estat ens hi porta.
Al mig del bosc amb forta olor d'humitat -i humitat pròpiament dita-, amb els cants dels ocells, els sorolls del bosc, situades en el riu Nkam -anomenat «el riu meravellós»- trobem l'ebullició de la cascada de 80 metres que cau vertical al llarg del penya-segat. Un guia s'ocupa de la visita guiada i manté l'indret que és quasi en l'estat natural a part d'algunes escales i barreres condicionades. Totes les cascades del Camerun que hem visitat tenen un poder màgic i es normal trobar-hi ofrenes (bols).
Allà es va rodar Greystoke: la leyenda de Tarzán, dirigida por Hugh Hudson i protagonitzada por Christopher Lambert, Andie MacDowell i Ralph Richardson.
Després, a la terrasseta que hi ha a l'entrada, una cervesa calenta (1000 francs) per acabar la visita.

Sultanats i chefferies

Una de les curiositats del Camerun són les Chefferies (del francès chef, cap), i els sultanats. Són administracions locals solapades amb el poder de la república, reminiscència de segles passats i de dubtosa pervivència. Imparteixen justícia local, com ara qüestions de partions o aprovar la successió de les cases del notable. Aquest era el cas de la primera foto, el sultà de Foumban (zona amb presència musulmana), on el sultà tancava la successió d'un notable. Hi ha altres fotos, però aquesta, sota el parasol, rumiant "quina colla ...", té el seu punt. Els del clan i el poble en general li reten pleitesia. Els divendres fa el passeig des del palau fins a la mesquita, sent aclamat pel poble. No us penseu, alguns d'aquests personatges -com aquest- tenen educació occidental i han estat ministres o alts funcionaris a la república de Camerun. La segona foto és de la Chefferie de Bandjoun. Les cases amb sostre de palla que es veuen són de les cinquanta dones que té.

Platges paradisíaques

Avui el tema va de platges paradisíaques. La primera és a la zona turística de Limbe. Pràcticament ningú. Aprofiten els cavalls per pasturar a la vora del mar. Curiosament mengen algues, en trien una part i au! Aquesta és una zona que està situada sota el mont Camerún, la muntanya més alta del país (uns 4.000 m), volca actiu (la darrera erupció data del 1999) i la sorra és negra, i quan van i venen les onades deixen un tapís de color negre i vermellós.
La segona i la tercera foto són de la desembocadura del riu Lobé, a la zona de Kribi. Aquest riu té una característica única en el món, i és que desemboca en forma de cascada al mar. La curiositat addicional d'aquesta badia és que l'agua és gairebé dolça, de la quantitat de caudal que porta el riu.

gastronomia camerunesa

Cal dir que si ets una mica tocat i posat, no has d'anar al Camerun. S'hi menja bé, de fet s'hi menja molt bé, però et pots trobar amb el següent:
Triar el peix pràcticament acabat de pescar i que te'l facin a la brasa, en "xiringuitos" com els de la foto. Un cop fets, els posen en safates i sense plats ni coberts, apa, a menjar-te'l. Amb els dits. Compartint-lo, si cal. O sigui que si vas amb algú amb manies...I si ho saps fer com els camerunesos, amb els dits d'una sola mà, però això és per nota. També pots menjar "pinxos" de calamar o de gambes (foto). Acompanyat amb patates fregides o planten (plàtans "mascles", que en diuen a Sud-Amèrica)
Això si, et porten uns bols per rentar-te les mans...
I a les fotos no s'aprecia, però el menú es completa vora la platja amb una posta de sol...

Hi ha una variant més "cutre": "xiringuito" de parada d'autobús. Allà alguns hem demanat carn, altres segueixen amb el peix, ara de riu, també boníssim. La carn, feta a la brasa, és presentada en paper d'embolicar, i, apa! a menjar-s'ho.
Ah, en tots els casos, el menjar te'ls pots portar o te'l porten, depèn dels llocs a les taules del bar o xiringuito on demanes la beguda, normalment cervesa camerunesa, versió ampolles de 650cc, més o menys freda. Marques: Castel, 33...
I què ens pot costar tot plegat? peix per cinc, l'equivalent a dotze-quinze euros, depèn del lloc. La carn per un, euro i mig, etc.

Les panteres grises

Ara resulta que una pantera grisa és el nom amb que alguns pobles designen el tigre, o millor, la tigressa. A què ve això ara? Anem a pams.
La tarda abans de que arribessin els perduts a Casablanca, vam anar al centre de Douala -lloc perillosíssim, de nit- buscant un cibercafè. Un cop vam acabar, vam anar -a peu, altra cosa gens recomenada- fins un lloc que havíem vist a l'anada.
El lloc és diu Mediterranée, és formalment un restaurant fundat per un grec i on pots demanar pizza o mussaka, per exemple. Però el Mediterranée és alguna cosa més: és el cau on es reuneixen les panteres grises, que són les prostitutes de nivell que busquen entre la clientela del restaurant. La clientela està formada bàsicament per blancs, no calia dir-ho.
Un altre lloc, que no vam arribar a conèixer, on es troben altres panteres, és el carrer popularment conegut com "carrer on perds la vida", i que fa pocs anys l'han batejat oficialment amb el nom de "Nelson Mandela". Ironies de la vida.
Tornant al Mediterranée, hi ha un abans i un després del 18 d'abril: materialment ens van fer fora perquè tancaven i érem els últims clients que quedaven, i a més sense cap ganes de marxar, jugant a cartes. (això era perquè estàvem fent temps per anar a l'aeroport, on sortia el nostre avió, a hores intempestives)

Ens veiem a Casablanca

Amb aquest improbable títol de pel·lícula -doblada, per casualitat, en castellà era "Nos vemos en Casablanca"- començarà l'aventura. L'enllaç al Mohamed V, aquest és nom de l'aeroport, era d'una hora justeta...Arribem a la porta 21: ells no hi són!! Si havien d'arribar abans que nosaltres... Aquí comença la peregrinació per la terminal 2 de l'aeroport: a aquelles hores (quarts de nou de la nit) no hi ha informació d'altres vols, ni taulell d'informació, ni res. Là, est là, em cridava una hostessa. Res. Finalment un home, encarregat del carretó dels discapacitat es va apiadar de mi, va anar un taulell i després de cinc o sis trucades em diu que el vol de Madrid arribava a les 11 de la nit. Amb aquesta fatídica notícia intentem que el vol que hem d'agafar es retardi fins aquella hora. Vana il·lusió, el vol surt més o menys puntualment cap a Douala a un quart de deu. La Conxita i el Dani tindran dos dies pagats per la Royal Air Marroc per conèixer Casablanca, i fins i tot anar al bar del Rick.
Arribem a Douala, quan surts de la zona dels controls (els de les vacunes de nit no treballen) un fort cop humit et fueteja la cara. A la recollida dels equipatges, els nostres no hi són... Ens diuen que seria la primera vegada que els marroquins, en una hora, passessin correctament les maletes d'un avió a un altre...Potser d'aquí dos dies.
I així acabava jo catorze dies després al mateix aeroport...

Vull ser estremeny

Dos bitllets diferents dels autobusos estremenys. I quina és la diferència? A part del recorregut, la tarifa que s'aplica. El de la dreta, comprat per nosaltres, es refereix a la tarifa "normal", i el preu que es va pagar és l'indicat.
Jo anava mosca, perquè veia que molta gent passava per la màquina del cobrador-conductor una targeta...Fins que vaig trobar en un seient el bitllet de l'esquerra.
Si tens la "tarjeta EXT", pagues la meitat. LA MEITAT!!!
I com aconseguir aquesta targeta. Ha! Informació de l'oficina d'atenció al client
de l'estació d'autobusos de Càceres. Qualsevol que estigui empadronat a Estremadura la té...I el descompte s'aplica si es compren els bitllets dins de la comunitat autònoma. Afegint: como las demás autonomias...
Segueixo? Qui paga això? On puc aconseguir aquesta targeta a Catalunya?

pels camins d'Extremadura

Extremadura, de sud a nord, caminant.
Recomenable? Home...! És un país amb poca geografia humana i per tant amb pocs pobles, i es fa complicada la logística diària... Potser és perfecta per fer-ho amb bicicleta: els camins són bons, no hi ha gaires pujades i baixades, tot és molt rodonet...
el paisatge varia de les vinyes i les oliveres del sud a les alzines sureres de més al nord. És un paisatge plàcid, tranquil, sense sobresalts...al que que li falta però, les grans fotos del Pirineu o del País Basc.