diumenge, 7 de novembre de 2010

Canvi de referents

En la tancada mentalitat europea, associem àrab amb islàmic. I no és així. Hi ha paissos musulmans amb població no àrab (Turquia, Indonèsia, Iran...). I hi ha àrabs que no són musulmans, fins i tot en algun país de majoria musulmana, com ara Síria, d'on són aquestes "sorprenents" fotografies. Una creu, segurament de culte grec, que és la majoritària allà amb els caràcters àrabs a dins.
I aquesta altra, un full que ens anuncia la defunció d'aquest senyor, cristià, que no catòlic, ull viu, que Roma queda lluny, penjada als carrers de Damasc.

I encara, més difícil: En una església anglicana de Jerusalem, els números per marcar el salm que toca, en àrab.

dimecres, 3 de novembre de 2010

txu-cu-txu-cu-txu

L'altra dia vaig baixar a Barcelona i vaig veure que havien inaugurat (que estrany, no ho he vist per la tele) la "connexió" a l'Arc de Triomf.
Amb aquesta magna obra, que manté el nivell de foscor franquista de l'estació, els usuaris hem perdut qualitat de servei: abans passàvem del metro al tren i a l'inrevés sense pujar i baixar escales. Ara una volta pel magnífic vestíbul i perds tres o quatre minuts en el transbord.
Una altra de trens: quan anava a treballar el meu trajecte durava oficialment ( als horaris impresos) 23 minuts. Ara oficialment són 27.
Millores pels usuaris, deu ser... Triguem per anar a Barcelona més que fa cent anys!!!
I el meu clon, el conseller Nadal, encara va dir que els traspàs de Rodalies era una de les fites del govern. Traspàs sense estacions, trens, vies ni res. Quina broma. Per què ens tracten d'idiotes?
Aquest és el segon MOTIU per no votar-los ni en broma.
Demà ja parlaré de viatges.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Síria i Sant Bru

En aquest enllaç podreu veure com un "acompanyant" adaptava un racó de la capella cristiana coma mihrab. Això va ser al ja conegut en aquest bloc Krak dels Cavallers. Suposo que el "mihrab" està orientat al sud, direcció de la Meca, més o menys.

El dia sis d'octubre, Sant Bru, no vaig poder anar a la Cartoixa de Montalegre, on un cop a l'any (justament aquest dia) obren les portes de la cartoixa (només homes) i es permet compartir amb els onze monjos que queden la vida que porten, lliurada a la meditació i el silenci. En els temps que corren, difícil d'entendre, que no permetin l'accés a les dones i aquesta forma de vida, feta de pregaria, estudi i el silenci absolut. Des d'aquestes línies, un record al recentment traspassat Jacint Matas, que fa uns anys ens va introduir en aquest món tan singular.

Això de la vida contemplativa és de fa segles, i un dels referents és el de Simeó l'estilita que es va passar quaranta anys al damunt d'una columna. És una de les "estafes" de Síria. Esperes trobar-te una columna i el que queda és la base, que sembla un gran ou de pedra, veieu la foto. Tantes i tantes columnes que han quedat (Palmira, Afamea, ...) i una de les columnes més famoses, gairebé res.


Res. Com el nivell de reconeixement que tenen els del partit gran dels que ens governen a Catalunya. Que no ens agrada que ens prengui el pèl, senyor Castells. El mal finançament ha portat a la llei de successions amb que iniciava aquest bloc. I aquí té una columna on s'hi poden passar el propers anys juntament amb els seus companys de partit, i que triguem anys a tornar-los a veure.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

símbols estranys?

Si us preguntés què segueix a aquesta llista de símbols

٩ ٨ ٧ ٦ ٥ ٤ ٣ ٢ ١ ٠

probablement no sabríeu que dir.

En canvi: 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9, ja sona més, oi.
L'anomenada numeració aràbiga és la representació dels nombres més utilitzada avui en dia al món. És un sistema de base 10, amb el zero com a invent més notable amb origen possiblement a la Índia i que els àrabs van exportar a Europa, però el més curiós del cas és que en el món àrab van acabar fent servir els símbols que veieu al principi de la nota.
I no és una cosa antiga, no: veieu una matricula de Síria.


Això si, tenen el detall de portar l'equivalent en la numeració occidental. Però és fàcil trobar en mercats i botigues només els nombres que indicava al principi. o sigui que has de dur la xuleta... Afegit al regateig, tota una aventura el fet de comprar.
A continuació més exemples: un bitllet de 200 lliures sirianes




o la moneda de 5 piastres jordana

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Més samarretes




Amèrica, no pateixis, Israel és darrera teu.
El meu treball és tan secret que ni jo sé el que faig.
Aquestes si que són samarretes provocatives. Però la foto d'un castell...També n'hi amb la bandera de Palestina, i tot això. Fotografiades al soc de Jerusalem. Bé, potser no és un soc clàssic, més aviat a les botigues del barri àrab del casc antic de la ciutat.
Aquesta gent està malalta.
Ara, ells també ho tenen clar. Vegeu, sinó, aquesta darrera samarreta.. (no cal traduir, oi?)

dilluns, 27 de setembre de 2010

Krak dels Cavallers


Ara ho entenc. El Krak dels Cavallers és una fortalesa de l'època de les croades, situada a l'actual República de Síria. Lawrence d'Aràbia el va qualificar com el castell més bonic del món, i no li faltava raó. per on està situat, pel seu estat de conservació, etc. I té tots els ingredients d'un castell: torres, fossars (sense cocodrils, però), ... I ara hi arribo: Krak ve de la paraula àrab karak, que vol dir fortalesa. El nom en àrab (قلعة الحصن‎) és idèntic a la inscripció de la samarreta.
I al restaurant on vam dinar (el millor pollastre a l'ast de Síria) i que regentava un personatge tot divertit, vaig comprar la samarreta que podeu veure més avall i que porta en àrab i en francès el nom del castell.
Faig un salt en temps i us explico que vaig sortir de la volta per l'orient mitjà per l'aeroport de Tel Aviv. Us en faig cinc cèntims per qui no hagi viscut com funciona aquest aeroport. Et diuen que arribis tres hores abans.
Els grups els van situant en cues diferents per accedir a la màquina que escanejarà els equipatges (encara no hem facturat). Allà, a l'atzar, he he, alguns del grup són interrogats en anglès pels serveis de seguretat (alguns saben parlar castellà). D'on som, de què ens coneixem, motius del viatge, etc. Els controladors es van passant la informació i comproven amb altres membres del grup que tot els quadra. Un cop passes el detector, hi ha un control manual de l'equipatge per on hi passa gairebé tothom. Quan em va tocar a mi, una noia em va fer obrir la maleta i anar recol·locant les coses...


I així va trobar aquesta perillosa samarreta (n'hi ha de verdaderament explosives i anti-jueves que es venen al centre de Jerusalem) i quan van saber que era siriana, la noia es va posar cardíaca, va cridar la supervisora, control de passaport, nou interrogatori (si, ja m'havia tocat abans), incloent el motiu de la visita a Síria (Israel hi està formalment en guerra), on havia estat i per què, etc, etc, fins que em van deixar passar. Després d'aquests controls, fas el check in i els controls normals de qualsevol altre aeroport.

I després del mal tràngol, cap a casa amb la samarreta.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Maalula


Hi ha molts llocs interessants a Síria, sens dubte. Però avui destacaré Maalula, un lloc perdut a les muntanyes on encara es parla arameu. Si, arameu, la llengua que diueu parlava Jesús. La diferència entre l’arameu i l’àrab és imperceptible per l’occidental, quan sents com reciten el parenostre en les dues llengües.
Però Maalula és, pel turista occidental, interessant per altres coses: és un poble on majoritàriament són cristians, i per tant, no segueixen les normes musulmanes pel que fa al menjar i beure. Així, al convent de Sant Sergi ens van obsequiar amb vi de missa!! (el convent, he vist després, és diu de Sant Sergi i Sant Bacus, i això ho explicaria tot) A l’hora de dinar, estava present el porc, en forma de pernil, una veritable raresa a l’orient mitjà en general.
Què més hi podem fer a Maalula? Visitar el convent de Santa Tecla. Per què quan el guia et diu que una cosa no val la pena, en tens més ganes d’anar-hi? En aquest monestir, dels cristians ortodoxos grecs (un mapa del Xipre unificat sota la bandera grega ens ho recorda), després de pujar una pila de graons, trobem una capelleta amb una santona que reparteix records santificats i els pelegrins fan cua en una font d’aigua, suposem que també beneïda per Santa Tecla. (per cert els seguidors d'aquesta patrona informàtica sàpiguen que l'església ho festeja demà)

La setmana que ve: el perill ve del Krak

divendres, 27 d’agost de 2010

Aquesta setmana si toca!!!


Després de moltes, moltíiissimes, setmanes sentint a la ràdio el mateix, aquesta setmana tampoc s'estrena cap pel·lícula en català, avui m'ha sorprès la novetat. I sí, els que volem viure normalment en català, després de tant de temps, podrem anar al cinema en la nostra llengua, per veure la darrera de Woody Allen:Conocerás al hombre de tus sueños. (dos cinemes i mig a Barcelona)
I intentarem distreure'ns i divertir-nos, malgrat que en alguns cinemes (Magic de Badalona, per exemple) ens intimiden, maltracten, ens intenten manipular i posar la por al cos. Després de pagar un exagerat preu per l'entrada, i entre els nombrosos anuncis de rigor, ens colen un clip del gremi d'exhibidors de cinema, en el qual, sobre unes imatges de sales buides i tètriques, una veu tràgica diu: Si la futura llei del cinema s'aprova tal com està redactada actualment, no podràs veure algunes de les pel·lícules que t'acabem de presentar".
He estat temptat de demanar el full de reclamacions, però per allò que vas al cinema a divertir-te, ho he deixat córrer.
Però en qualsevol cas, aquí en dono constància, la peli del Woody i el clip, contra aquells que es volen carregar el català via Tribunal Constitucional.

dimecres, 25 d’agost de 2010

El petó fraternal

Aclariment sobre la darrera foto:
El petó de cargol de Leonidas Breznev i Erich Honecker, de l'artista rus Dimitri Vrubel és una de les icones del tram més llarg que encara queda en peus del Mur de Berlín, d'1,3 quilòmetres de longitud i conegut com East Side Gallery.

Aquesta imatge del Petó fraternal està inspirada en una fotografia dels dos dirigents, germano-oriental i soviètic, feta a Berlín el 1979, en el trentè aniversari de la República Democràtica Alemana (RDA).

Allò que ara en dirien un morreo.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Pesats, els alemanys?


La primera (i la segona, i la tercera...) sensació que tens a Berlín (a d'altres llocs d'Alemanya no m'hi vaig fixar tant) és que estan obsessionats amb la seva història recent, especialment aquells moments foscos, dels quals sembla que tinguin mala consciència.
I és que per tot arreu hi ha referències de tota mena a l'etapa nazi (i l'holocaust) i a la divisió en dos estats (el mur de Berlín) i la guerra freda. Efectivament, per tot arreu hi trobem exposicions, museus... El propi museu de l'holocaust, monuments, l'East Side Gallery, etc, ...quan vaig ser-hi, una mostra de com era la vida a la República democràtica ocupava mitja Alexanderplatz...
I n'acabes una mica fart. Què no queda clar, tot això? Cal recordar-ho a cada passa?
I amb aquest pensament vaig anar passant els dies a Berlín...
I quan vaig tornar a casa, em trobo amb la notícia que han inhabilitat al jutge Garzón (que no és un sant de la meva devoció, quedi clar). Inhabilitat per les pressions dels hereus del franquisme que són encara a moltes institucions, especialment judicials.
I és quan he rectificat el què pensava: cal memòria històrica, molta, i aquí ens caldria el que fan a Alemanya: recordar permanentment els horrors del passat. I de pas, prohibir algunes pràctiques que semblen normals i que al país germànic estarien prohibides.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Joan Barril deixa els articles d'opinió

Joan Barril ho deixa. Deixa els articles d'opinió a El Periodico. Diu que ho fa -després de 14 anys - perquè ja no sap opinar de res.
Per mi, Joan Barril és un bon escriptor i articulista, però crec que s'ha quedat enrere. No pot passar-li -com fa- la culpa a la propaganda i als opinadors d'Internet (aquesta és la gràcia dels blocs, mon ami)
Sóc dels que ha col·leccionat durant molts anys els seus articles (en tinc una bona colla a l'ordinador). Ara fa uns dos anys que ni el llegeixo. Però avui n'he rellegit uns quants. Què voleu que us digui? Ben escrits, però sembla que són d'una altra època on ens movíem amb uns altres paràmetres. (com llegir articles periodístics de Josep Pla). I només han passat 3/6 anys!!!
Recordo el Sant Jordi 2009, en Barril en una de les típiques paradetes, sol, ensopit i sense "clients", quan al voltant molts escriptors es rifaven els lectors per firmes o comentaris...
I és que les coses han canviat: la reconciliació, la pedagogia amb les espanyes (latent també en el seu programa de llibres de la BTV), el republicanisme equidistant, avui ja no serveixen o no serveixen a molts. Per això ja no sap què opinar. L'opinió del país està anant cap a una altra banda.
I que consti, fa 4 (o cinc anys) vaig firmar al seu favor quan el van fer fora de la ComRàdio.

divendres, 6 d’agost de 2010

berlin texel

Sense adonar-me'n, va quedar escapçat el final de l'anterior entrada, que quedaria així:
Només afegir una cosa: a tots els salvadors de la pàtria, que comencin per les "petites " coses, que quan parlem del dret a decidir, volem que també el dia a dia se'ns faci més amable.

I no tot són males notícies, que coi! A l'aeroport de Girona, ja es pot parar dos minutets per pujar i baixar gent, sense ser perseguit de forma malaltissa pels Mossos d'Esquadra. Dirieu que l'aeroport de Girona s'assembla al de Sevilla? Per que allà AENA, l'ens gestor, permet entrar cinc minuts a l'aparcament sense pagar, per l'operació de carrega i descarrega. O potser s'assembla més al de Lanzarote? Allà són vint minuts. De nou ens trobem amb aquestes curioses diferències, que sempre, però sempre, van en contra dels pagans catalans.

(He tingut un mal pensament: un polític va a l'aeroport de Girona, i no se n'adona d'això, dins el cotxe oficial...però, clar, l'he desestimat: com ha de viatjar en una companyia de baix cost? (A Girona només opera Ryanair))


I ara continuo amb les reflexions d'un viatjant: Si mai aneu a Berlín, i arribeu per l'aeroport de Texel, un aeroport petitó, al qual no hi arriba el metro, no us desespereu: hi ha una oficina del transport metropolità on us aconsellaran i us vendran la targeta de transport que més us convingui. Per exemple, si aneu dues parelles us pot interessar la "kleingruppenkarte", per cinc persones, per viatjar 24 hores amb tots els mitjans per 15,90 euros. (vegeu bitllet)
(ai, i segueixo amb els mals pensaments: on és l'oficina de TMB a la T1 de l'aeroport de Barcelona?)

dilluns, 2 d’agost de 2010

expol·li via peatges

No us haguéssiu imaginat mai: les autopistes franceses són més barates que les catalanes!! (sent l'IVA gairebé dos punts superior). I com això no és una opinió, aquí van les dades que ho demostren:

Als tiquets de les autopistes franceses, com podeu veure en la imatge, s'indica la quantitat que es paga i els quilometres que fas. D'aquesta manera, és ben senzill de fer els càlculs. El trajecte de la imatge, surt a 8,07 euros /100 km. En un altre tram (Montpeller-Frontera surt a 7,68. I no us penseu que els trajectes llargs són més barats: Tinc diversos tiquets que van des dels 7,65 a 8,16 euros/100 km.
Anem a Catalunya: Als tickets no posa les distàncies, però vaig posar el comptaquilometres a zero. Així: frontera-La Roca surt a 8,91 euros/100 km.
Recordeu el peatge tou del Maresme? Amb la pujada de l'IVA i l'allargament de l'autopista fins a la carretera Tordera-Blanes, surt a 8,24 euros/100 km. Si restem els 6 km de trajecte gratuït (ronda de Mataró), a 9, 36. Sense comentaris.


Només afegir una cosa: a tots els salvadors de la pàtria, que comencin per les

dimecres, 2 de juny de 2010

Aeroports des de l'aire


Després d'unes setmanes de mandra profunda per escriure aquí, hi torno. Anem a Berlín. I gairebé abans de sortir, llegeixo a la revista de la companyia Lufthansa que trobem a l'avió una pàgina dedicada a l'aeroport de Barcelona, amb aquesta foto, a tota plana. Diu: "El darrer estiu, la nova terminal T1, de 500.000 m2 de l'arquitecte català Ricardo Bofill es va obrir al sud de l'aeroport. Es previst connectar-lo completament a la xarxa de transport públic el 2014"
La notícia és correcta: acabaran (potser) de connectar la terminal T1 amb el transport públic el 2014. El que no diuen és el xurro que hi ha ara: no arriba el tren, no arriba el metro...Tenim llançadores al tren (cada 20 minuts) o uns autobusos caríssims que et duen a Barcelona.
I a ningú li cau la cara de vergonya per haver inaugurat una terminal així??
Espero que aquesta colla d'inútils s'ho trobin ben aviat.

dijous, 22 d’abril de 2010

el volcà i les ciutats sexis


De totes les fotos que s'estan penjant a la xarxa sobre el volcà eyjafjallajokull, (us convido a escoltar la pronunciació del nom del volcà, poca broma) n'he triat aquesta, que mostra com ens pot afectar al dia a dia. Però com poden conduir amb tot aquesta cendra? I... per què poden anar els cotxes i no els avions?
Més fotos, de les bones, si el web funciona, aquí: http://www.boston.com/bigpicture/2010/04/more_from_eyjafjallajokull.html. Ara ja sabem que amb una mica de neu, algunes (massa) torres de la llum es pleguen. Què hagués passat amb un mantell de pols i cendra volcànica? Física recreativa.

Més... Hi ha un web que diu que les ciutats més sexis del món són, per aquest ordre, La Havana, Sant Petersburg, Roma, Sevilla i Tànger. He estat a totes excepte Sant Petersburg...que sembla precisament la més excitant... No sé si les definiria com a sexis, acollidores, si; per tornar-hi, també i a totes elles.
Aquí teniu l'enllaç: http://es.viajes.yahoo.com//actualidad/las-ciudades-mas-sexys.html

Un aclariment: Viquipèdia és el nom que designa l'enciclopèdia lliure en català. Wikimedia , a part de ser el nom de la fundació que hostatja la viquipèdia, és la comunitat implicada en el conjunt dels projectes.
Finalment si, he trobat foto sexi de Sevilla, finals del segle XIX.

dijous, 15 d’abril de 2010

Incerta glòria

Aquests dies donava voltes al que es pot considerar com a referent cultural. Allò que abans se’n deia cultura general. Veient aquells nois que davant d’una foto no podien identificar Franco o que deien que el dictador havia guanyat 4 o cinc eleccions, no n’estaven segurs del nombre...
Quan llegiu això em direu: saber alguna cosa de la gent de la premsa del cor també és cultura general. Què voleu que us digui...
I aquí comença la petita història de com algú es pot convertir en centre d’atracció sense saber-ne els perquès.


El 23 de juliol del 2004 estava jo tan tranquil a Pamukkale, bé tranquil, tranquil, no, que al sud-oest de la península d’Anatòlia, que es on es troba aquell lloc, al juliol fotia una calor que no vegis...Pamukkale, a part de ser un lloc d’aquests que han estat declarats com a patrimoni de la humanitat, és un conjunt de piscines i piscinetes on l’aigua va corrent d’un lloc a l’altre. Com un Caldea andorrà, però en natural. I en això estava, remullant-me els peus en aquestes banyeres gegants (!) quan vaig rebre una trucada de la meva germana: - saps qui ha mort avui? -...? – La Carmina Ordoñez –Ah, i qui era aquesta? (la meva ignorància sobre la premsa del cor espanyola és aclaparadora i gairebé infinita)... i com que no sabia de què anava, doncs aquí va acabar el tema de la ex del Paquirri.
Ah, però al comentar la necrològica amb els altres companys de viatge, vaig ser interrogat, preguntat, acosat i perseguit tot el dia perquè jo! donés detalls de l’incident. I tothom se m’acostava, i què en saps, però què més t’han explicat, com ha estat, però...i...però...i així tot el dia, què més! Si ni sabia de qui em parlaven ni dels detalls que molts d’ells sabien sobre l’estrella del cor. La cosa, vistes les informacions posteriors, té la seva conya: va morir, no està confirmat diuen les ànimes samaritanes, d’una sobredosi a la seva banyera. I jo era en una banyera una mica més gran quan me’n vaig assabentar. Després vaig ser informat que precisament jo era a Sevilla quan es va casar amb el Paquirri. I si, recordo el gran rebombori que hi va haver a la capital andalusa aquells dies, però recordar que era ella! Au va!

dijous, 25 de març de 2010

La placa de Gernika


Aquesta placa, en alguns edificis de Gernika, té, per mi, dues lectures. La primera, és que és un edifici públic (de tothom) i per això cal tenir-ne cura. Amb la segona interpretació, que a mi m'agrada més, li diuen als polítics que la cosa pública NO és de la seva propietat, perquè no ho és, perquè possiblement ho hem pagat i ho paguem entre tots. I tothom té al cap exemples -alguns d'una immoralitat i caradura flagrant- que per desgràcia no són patrimoni de cap partit ni de cap tendència.
Resumint, m'agrada la placa i hauria de ser a molts llocs públics i a l'ADN d'alguns "propietaris" de la RES PÚBLICA.

Per cert, parlant del que no m'agrada: l'alberg de Bilbao. El de Deusto, ja que a l'estiu es veu que n'obren més. Aparentment correcte, pateix i fa patir el personal d'un atapeïment que no lliga amb els 18 euros que cobren per nit. Inclouen l'esmorzar. Molt bé. Però ha d'haver un lloc per esmorzar, no tres mini-taules per vint-i-cinc persones. I a més, un cartell que et demana que rentis els plats i gots que has embrutat. Quina cara!!

dimecres, 17 de març de 2010

Per molts anys

Per molts anys!
Ahir es van complir 9 anys del primer article de la viquipèdia en català, la segona despreés de l'anglesa.
RUCS. Bascos i no.
No me'n puc estar,de seguir parlant dels rucs. Ho acompanyo de foto. No hi són tots, però. M'enerven i em posen a mil. Sentir l'entrevista del Basté al Saura o de la Terribas al Montilla. Però és que no tenen vergonya?! Sisplau, que pleguin. el país no se'ls pot permetre ni un minut més. I parlant de país: quants grups es van crear al FB quan va perdre el Madrid? Quants se n'han creat per donar-se de baixa d'Endesa? I es que no tenim solució!!!
Continuo amb el País Basc.
Dormir.
Trobem els albergs juvenils "clàssics", com els de Donosti o Gernika. Correctes. Com a reis, ja que estavem gairebé sols.
El luxe. A Orio. En molts aspectes, el detall de l'hidromassatge és el de menys. El que valores sobretot és el tracte de la mestressa, la Rosa. Aquí cal dir que es millor deixar la motxilla a Orio, seguir caminant fins a Zarautz o Getaria i tornar amb el tren a Orio i dormir allà. I despertar amb la vista de la ria d'Orio i del poble...
La presa de pèl. Deba. Un cau gestionat per l'ajuntament. Per cert, quan vam anar a buscar la clau, ens trobem amb l'hospitaler, a qui vam convidar a sopar i a una copa de txacolí...No us preocupeu - va dir - el txacolí el porto jo.Fins després!...Encara l'estem esperant.
L'estrella. Perquè no ens ho trobem gaire. Un monestir on acullen els peregrins com temps enrere. Un espai prou correcte. I...com s'ha fet al llarg dels anys, una sopeta abans d'anar a dormir servida pel monjo encarregat...I al matí l'esmorzar. Tot en un lloc idil·líc al mig d'un no-res boscós. Abans de la sopa, vam acudir a Vespres, a cantar en basc amb els monjos i un relatiu nombrós públic assistent. No us he de dir que els nois alemanys, amb qui seguiem coincidint a les nits, encara s'estan pessigant.
A mi no m'ha xocat tant, però és que després de viatjar en el temps amb els cartoixos de Montalegre (Tiana), aquestes coses i aquesta forma de vida...

dilluns, 15 de març de 2010

El camí propiament dit


Cal desmentir alguns tòpics sobre el camí del nord al seu pas pel País Basc. Aquest camí no és un trencacames (hi ha pujades i baixades com correspon a un país muntanyós, però res de l'altre món. En tot cas, destacar només la forta pujada d'Irun a Jaikibel). Aquest camí, malgrat el que plou, i havia plogut, no està enfangat. Hi ha alguns trams -curts- de fang, però en cap cas parlem d'enfonsar-nos fins el genoll. Si hem de fer alguna crítica a aquest camí és que té massa asfalt, especialment en algunes etapes, com la que va de Zarautz a Deba. Que a més té un problema de senyalització a Elorriaga. Des de Zarautz a Getaria, un passeig maritim maravellós, al costat del mar, però que potser és per fer-lo passejant tranquil·lament després de dinar...
Hi ha una particularitat, hereva de l'època medieval, quan passaven els rius i ries en barca. Avui hi ha un tram que encara es passa en barca, a Pasai. La moderna barca és una motora que en poquets minuts et du a l'altra banda.(foto)
En les etapes que hem fet també hi ha ascensor : per baixar, però! Per arribar a Deba, la part final de la baixada es pot fer en ascensor -i s'agraiex, al final d'una baixada i de l'etapa.
Les etapes marcades com a "oficials" es poden fer. N'hi ha dues de llargues: la primera, que si vols sortir del Pont de Santiago a Irun, dones una volteta i et claves 34 km al final de l'etapa. I la del monestir de Cenarruza, del que us parlaré el proper dia. Vegeu mentre fotos selectes del camí.

dimecres, 10 de març de 2010

Primeres notes sobre el País Basc


El que més m’ha sorprés del País Basc en aquests dies a peu és l’extraordinaria amabilitat de la gent. A tot arreu, en un restaurant de Pasai, a l’EuskoTren o a la Gran Via de Bilbao, parlaven amb nosaltres, he sentit com ens donaven la benvinguda sense dir-nos-ho explicitament, d’una manera molt natural. No he trobat cap mena de rebuig pel fet de ser catalans, tan habitual per desgràcia en altres llocs. Al contrari. Sensació de territori amic.
Què hem trobat pel camí?
Molts rucs. Rucs bascos? Per tot arreu. I hi ha qui parla del ruc català com a senyal d’identitat. Ja pot ser-ho, però on es veuen de debò és en el medi rural basc.
Molta gent parlant basc, sobretot als pobles. On més n’he sentit, nens jugant… a Orio. Gairebé gens, a Bilbao. També he vist –a Pasaia – una cosa que també passa a Catalunya: una escola, de visita per aquest maravellós poble; la mestra que va al capdavant, els fa les explicacions en basc…alguns nens, més enrera, parlen entre ells en castellà…
Sentint parlar en basc, a part de no entendre res, tinc la sensació que els renecs i les exclamacions les diuen en castellà. Venga!
Què més hem trobat?
Hem coincidit des d’Orio, amb un parell d’alemanys, en Timo i en Simon, vint anyets, volen arribar a Santiago. Quan en vam parlar, la Guàrdia Civil els havia aturat i demanat la documentació un parell de vegades. La conversa sobre això va sortir perquè un dia, entre Zumaia i Deba, de cop, al fons, es veu com s’acosten dos gegantins 4x4, d’aquells de la DEA de les pel·lícules ianquis...vidres tintants, separació reglamentària, no saluden, penses… què coi fan per aquí, en un lloc tan perdut?
Coses que ens han sorprès.
Vinyes…moltes vinyes. I és clar el txacolí d’algun lloc ha de sortir...La de la foto, sortint de Gernika, que allà també va nevar.
Què no hi ha al Pais Basc?
No hi ha urbanitzacions. Potser n’hi ha alguna, personalment no n’he vist cap. També seria difícil, en un país tant petit, amb tants caserius per tot arreu.
Què no hi ha (gairebé) al País Basc?
Fins arribar a Bilbao, només havia trobat un exemplar d’aquesta vergonya política de 4 metres d’alçada. La propaganda de les obres del pla e.


(les fotos d’avui són de mòbil)

divendres, 26 de febrer de 2010

Orden de disparo


D'entrada he de demanar disculpes per la qualitat lamentable d'aquesta gravació, però està feta des d'un vehicle a una certa velocitat. Si sou prou hàbils amb el botó de parada...sinó us heu de creure el que us explico.
En aquest clip, malgrat la curta durada , hi ha dues parts d'una crua realitat, la de la pobresa a Sudamèrica en general i del Perú en particular.
La primera part, uns turons sobreocupats, retrata allò que eufemísticament s'anomena "Pueblos Nuevos", o també "ocupaciones". Es van formant aquests pobles per veritables barraques sense absolutament res dels serveis considerats bàsics, i que acullen gent que emigra i que pensa que a la gran ciutat trobarà allò que li manca. Quan hi ha un nombre important d'aquestes barraques, comença a gestar-se un barri embrionari... amb el temps formarà part de la gran urbs.
La segona part, buscada, unes pintades en un mur, el text complert diu: "PROPIEDAD PRIVADA. ORDEN DE DISPARO. PELIGRO NO DETENERSE. ZONA PROHIBIDA". Calen comentaris? Doncs, si. Perquè darrera la valla (n'hi ha moltes, el foraster les ha de gravar així) no hi ha complexos militars, ni zones nuclears, ni llocs dels quals cal preservar la seguretat...No, no, darrera aquests murs hi ha camps de conreu. Camps de conreu!!! Aquí els pagesos es queixen que els roben els enciams o les taronges. Allà ho resolen per la brava: vigilància i ordre de disparar. Si, senyor!

dijous, 18 de febrer de 2010

Mordida al Marroc

vídeo recull a YouTube

En aquest enllaç es mostra una realitat present a les carreters marroquines, especialment a les entrades i sortides de les ciutats. El vídeo que he trobat al YouTube (ho sento per la música que l'acompanya) reflecteix el que passa dia a dia.
De fet, a nosaltres ens va passar. No amb la rapidesa recollida al vídeo, que després en parlaré. Viatjàvem en un cotxe amb matricula marroquina, tots els ocupants érem clarament europeus, però. En la sortida de Kasr al-Kabir, si no recordo malament, doncs la gendarmeria (similar a la guàrdia civil espanyola. Els altres són la policia nacional, que actua sobretot a zones urbanes) ens va aturar. Si no fos pel respecte que sempre suposa un cos militar armat, la cosa feia realment riure. El muntatge era el següent: un trípode, al capdamunt una filmadora o un element que s'hi semblava, el cotxe de la gendarmeria, i els polis pròpiament dits. Ens diuen, en francès, vostès anaven a 55 km/h i la velocitat màxima permesa es 50 km/h i els haurem de sancionar. Un de nosaltres, que coneix prou el país, li diu que anàvem a Fès a una reunió de l'Institut Cervantes. El policia -amb els esquemes desbordats- va a buscar el caporal o sergent, que en francès i encaixades de mans a tots els del cotxe, ens recorda la nostra infracció, que anem amb compte, i que vinga, circulin...
I la velocitat amb que es produeixen les transaccions és tal, que en diverses ocasions, n'enganxes alguna davant teu. Doncs, treure la màquina de fotografiar, engegar-la i...ja s'ha acabat. Tarifes del 2009: 40 dirhams pels del país, 400 pels estrangers. (1O dirham = 1 euro, aprox.)
Ah! i mai és mordida...és una ajuda per les vídues de la gendarmeria o collonades similars...

dilluns, 8 de febrer de 2010

Malàisia i el Capitan Trueno



El següent bitllet de la sèrie és el de 1 ring, de Malàisia. No us recorda -als que teniu edat per recordar-ho- un d'aquells reietons malaisis als quals s'enfrontava l'heroi de la nostra joventut? La història que recordo, a una illa prop de Borneo (per tant l'actual Indonèsia), on un d'aquests reietons atemoria el poble amb un drac que sortia d'un volcà extingit.
I aprofito per explicar-vos que si, que varem pujar a les Torres Petrones (foto) quan ja havien tancat. I és que amb el meu anglès de la reserva india li vaig explicar a la noia que jo mai tornaria a Kuala Lumpur (mentida, hi vaig tornar, però no ho sabia llavors), que tenia un bitllet per un enllaç aeri al cap d'unes hores. Diu la noia: si el que dius és veritat, demostra-ho. Res més senzill. I així va ser com vaig pujar a les famoses torres, que era gratuït, un cop tancat l'horari de visita.
I com hi vaig arribar jo allà. Des de l'aeroport -que està llunyíssim de la capital- amb un magmífic tren ràpid. I allà un taxi. Ah! Després diem dels països del tercer món...Que n'aprenguin!, que diria aquell. Anem cap a la parada de taxis, i no, no puc pujar al taxi perquè he de comprar un ticket. ¿? M'adreço on venien els bitllets. On vol anar? A les Petrones. Són tants rings, no recordo ara la quantitat...Manera clara d'evitar la picaresca i pirateria que veiem sovint. Si senyor, em vaig treure el barret pels malaisis.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Semblances entre el Marroc i el Perú

Tot i que sembla díficil d'imaginar, si que hi han semblances entre aquests dos països. Jo n'he trobat tres. Mentre escric això, n'he trobat una altra: la venda de menjar a granel, ja siguin espècies o macarrons. I us les exposo gràficament. En primer lloc, dunes. Les de l'esquerra, a Merzouga (sudest del Marroc). Les de la dreta, a Huacachina, a prop d'Ica, al sud del Perú.


Les següents fotos ens mostren com molta gent menja més o menys al carrer en parades de menjar o menjadors/taules col·lectives. La primera és de Marrakeix, a la famosa plaça de Djemà-el-Fna; borrosa, que no volen que els facin fotos i està feta d'amagatotis. La de la dreta, el mateix en un mercat de Cusco





Finalment, baquelito (s'escriu així?) al Marroc ( no hi ha foto, però) o abarrotes al Perú, són botiguetes on es venen productes de primera necessitat. Les marroquines són més petites, si és que això pot ser possible.

dimarts, 26 de gener de 2010

deu sols

Quan vas a un país –sobretot si no és de la zona euro – sempre hi ha un bitllet amb al qual acabes simpatitzant. En el cas del Perú, li va tocar al bitllet de 10 sols (nuevos soles):
Vés a saber si pel color, o per la cara de bon noi de l’aviador de la foto. Aquesta carona de bon noi, tocada amb la transcendència d’algun fet que allà no vam arribar a escatir; tampoc ho vaig preguntar qui era el personatge en qüestió. La veritat és que la curta història del Perú està plena de personatges èpics, normalment relacionats amb esdeveniments de la seva història desconeguts a Europa, si més no pels no historiadors. Bé, doncs, José Abelardo Quiñónes González, que és el nom d’aquest aviador del bitllet, que per la indumentària ja havíem deduït que era de quan els avions portaven relativament poc temps volant, va ser un aviador que es va convertir en un heroi en la guerra amb l’Equador, els anys 1941-1942 per un tema de disputes frontereres. El nostre jove heroi -26 anyets- es va estampar com un kamikaze contra una bateria antiaèria equatoriana en ser tocat el seu avió. El que us deia: èpica peruana, que no sé si justifica ser en un bitllet, però molt arrelada sobretot pel que fa als conflictes de fronteres, com la guerra del Pacífic amb Xile, mig segle abans, que ha donat tot de personatges que omplen les plaques dels carrers i que també (com els catalans, qui ho diria) tenen una festa que commemora una derrota (Angamos, el 9 d’octubre).
Podeu saber una mica més de la la guerra Equador-Perú aquí.

dimarts, 19 de gener de 2010

Història d'un poster

L'amic Benito, de Tànger, com que havíem d'anar, em va encarregar uns pòsters: Uns de Catalunya i un del Barça. El que a priori sembla fàcil, no ho és tant. M'explico. Pòsters macos de Catalunya, d'aquests que edita Turisme, no són accessibles al públic en general, han de ser per una institució o entitat. I allà, al capdamunt del Passeig de Gràcia, a omplir una instància perquè...Un altre dia!!! em donessin una desena de pòsters variats que espero pengin ja de les parets de la Fundació Lerchundi, de Tànger.
Un pòster del Barça, ja, a les botigues hi ha banderes, bufandes, samarretes, calçotets...però pòsters. NO. Vaig escriure al Barça, em contesten que en aquell moment no en tenien (!). Que ja me l'enviarien. Eh! que he de marxar de viatge!!! Al final de la història els he demanat que l'enviïn directament a Tànger. Veurem.
El cas és que un bon amic, en Joaquim , soci del Barça, em va donar una solució: en una revista recent del club, a les pàgines centrals, hi havia una animació de la plantilla actual que podria passar...Endavant! Van quedar a Sants, però, Santa Memòria, em vaig deixar el mòbil i no ens varem trobar...Va ser un altre dia que em va fer a mans la revista i a dins del tub amb els altres pòsters, que ens van acompanyar tot el viatge fins a Tarifa, i que ara, gràcies a la complicitat i ajuda d'una pila de gent, ha arribat a Tànger.

dijous, 14 de gener de 2010

Mattew Tree


No sé si coneixeu Matthew Tree. És un escriptor català que va néixer a Londres el 1958 i va anar a viure a Barcelona el 1984. Va començar a publicar en català el 1990. Una de les obres que ha publicat és 'La vida després de Déu' (2007). En aquest llibre tan personal, Matthew Tree ens explica, entre moltes altres coses, les pròpies experiències religioses, les característiques principals de les sis religions predominants, fent-nos descobrir coses que no sabíem, per centrar-se finalment en les dues religions més grans del món (el cristianisme i l'islam) i el perquè de la seva negació irrevocable de l'existència de Déu. “Jo he vist Déu, he estat en la seva Presència, li he parlat i m’ha respost. És per això que sé que no existeix. Que no hi és. Que no hi ha estat mai i no hi serà mai. Repeteixo: no existeix. Insisteixo: la terra no és plana, les vaques no volen, l’Holocaust va ser un fet i Déu no existeix.
Si mai no has tingut cap dubte pel que fa a l’existència de Déu, “La vida després de Déu” farà que en comencis a tenir-ne uns quants, i potser que compris números per convertir-te en un ateu convençut.
Quin millor regal per un possible ateu, el cap del qual és un dirigent d’una d’aquestes religions. I portar-lo dedicat per l’autor, el súmmum.

dilluns, 11 de gener de 2010

Tànger, Tànger


Això de dalt és Tànger.
L’objectiu familiar d’aquestes vacances de Nadal.

Aquests de l'esquerra són micos de Gibraltar.
Alguns membres de la família, reunida a Tarifa per celebrar el Nadal, opina que la tempesta i els continus aiguats són deguts a que hem remogut alguns déus que habiten al fons del mar mediterrani. I no només Posidó. On s’ha vist que tota la família es reuneixi i se’n vagi de vacances a un país musulmà?
I si el tema us sembla friki, ara us explico com varem celebrar la nit de Nadal. L’únic lloc que va acollir vuit persones que la nit de Nadal volien menjar-se el torró i veure el cava que tenien preparat per l’altra banda de l’estret va ser un –diguem-ne- restaurant, anomenat “El tomatito”, regentat per un italià que feia anys està instal·lat a Tarifa. La veritat és que varem menjar i beure bé i brindar amb en Nonno, àlies de l’amo del local. I què caracteritza el local? A part de les goteres provocades per tornado que va tenir el detall de passar per allà cap a la una de la matinada, et pots convertir amb grafiter per un dia, ja que les parets del local són pintades cada any i així els clients poden afegir el seu art.