dijous, 28 d’abril del 2011

Les panteres grises


Ara resulta que una pantera grisa és el nom amb que alguns pobles designen el tigre, o millor, la tigressa. A què ve això ara? Anem a pams.
La tarda abans de que arribessin els perduts a Casablanca, vam anar al centre de Douala -lloc perillosíssim, de nit- buscant un cibercafè. Un cop vam acabar, vam anar -a peu, altra cosa gens recomenada- fins un lloc que havíem vist a l'anada.
El lloc és diu Mediterranée, és formalment un restaurant fundat per un grec i on pots demanar pizza o mussaka, per exemple. Però el Mediterranée és alguna cosa més: és el cau on es reuneixen les panteres grises, que són les prostitutes de nivell que busquen entre la clientela del restaurant. La clientela està formada bàsicament per blancs, no calia dir-ho.
Un altre lloc, que no vam arribar a conèixer, on es troben altres panteres, és el carrer popularment conegut com "carrer on perds la vida", i que fa pocs anys l'han batejat oficialment amb el nom de "Nelson Mandela". Ironies de la vida.
Tornant al Mediterranée, hi ha un abans i un després del 18 d'abril: materialment ens van fer fora perquè tancaven i érem els últims clients que quedaven, i a més sense cap ganes de marxar, jugant a cartes. (això era perquè estàvem fent temps per anar a l'aeroport, on sortia el nostre avió, a hores intempestives)

dimarts, 26 d’abril del 2011

Ens veiem a Casablanca


Amb aquest improbable títol de pel·lícula -doblada, per casualitat, en castellà era "Nos vemos en Casablanca"- començarà l'aventura. L'enllaç al Mohamed V, aquest és nom de l'aeroport, era d'una hora justeta...Arribem a la porta 21: ells no hi són!! Si havien d'arribar abans que nosaltres... Aquí comença la peregrinació per la terminal 2 de l'aeroport: a aquelles hores (quarts de nou de la nit) no hi ha informació d'altres vols, ni taulell d'informació, ni res. Là, est là, em cridava una hostessa. Res. Finalment un home, encarregat del carretó dels discapacitat es va apiadar de mi, va anar un taulell i després de cinc o sis trucades em diu que el vol de Madrid arribava a les 11 de la nit. Amb aquesta fatídica notícia intentem que el vol que hem d'agafar es retardi fins aquella hora. Vana il·lusió, el vol surt més o menys puntualment cap a Douala a un quart de deu. La Conxita i el Dani tindran dos dies pagats per la Royal Air Marroc per conèixer Casablanca, i fins i tot anar al bar del Rick.
Arribem a Douala, quan surts de la zona dels controls (els de les vacunes de nit no treballen) un fort cop humit et fueteja la cara. A la recollida dels equipatges, els nostres no hi són... Ens diuen que seria la primera vegada que els marroquins, en una hora, passessin correctament les maletes d'un avió a un altre...Potser d'aquí dos dies.
I així acabava jo catorze dies després al mateix aeroport...