el bloc d'en joan: De la solitud dels nombres primers

Com cada any, per Sant Jordi regalem un llibre als fills. Per la Núria vaig triar un autor italià, Paolo Giordano, la critica del seu llibre em va semblar interessant... I a l’hora de donar-li el llibre, diu: me’l podries haver comprat en italià. Merda! Tenia raó, era una bona manera de practicar l’italià, que domina, però que no fa servir...
Però la història estava escrita: Em vaig endur el llibre a Lanzarote per llegir-lo i el vaig perdre (aquesta seria una altra història). Però ja tenia l’ocasió de comprar el llibre en italià. Vaig anar a la Casa del Llibre, on tenen una secció prou arregladeta de llibres en altres idiomes, per encarregar la versió italiana. La solitudine dei numeri primi. Dos mesos em van dir, ja se sap, els italians...
Bé, doncs, dos mesos i escaig després, deixen un missatge al contestador per anar a buscar el llibre. Vaig a la Casa de Llibre a buscar-lo. A la prestatgeria dels encàrrecs no hi és, la noia em contesta indefectiblement en castellà malgrat que jo sempre li parlo en català. (A quina escola ha anat aquesta noia, prou jove per haver estudiat en els plans actuals dels quals tant contents n’estan i que sembla que no permet una conversa bàsica en el taulell d’una llibreria; i quin personal tria la Casa del Llibre que no sap parlar en català) i al final de remenar a l’ordinador m’envien a la secció de llibres estrangers. Me n’hi vaig, i terrible lapsus memorie, no duia el títol del llibre. Sort de la memòria fotogràfica de la suggerent tapa del llibre, idèntica a la catalana. Ara el que no sé és si acabar-lo de llegir en italià. Són 300 pàgines, n’havia llegides unes 60.