Diu la propaganda (i les mesures dels científics) que és el segon canyó més profund del món. 4.160 metres de profunditat en la seva part més alta. Més del doble que el famós Gran Canyó del Colorado.
Doncs allà calia anar. Amb el mal d’alçada de company, vam sortir a una intempestiva hora del poblet que hi ha al principi del canyó, Chivay.
Després de uns 40 km de pista impossible, unes dues hores de camí, vam arribar al mirador, la Cruz de Còndor, n’hi diuen, i és clar, amb tots aquests ingredients, la cosa no podia fallar.
Doncs no. Els 4.000 metres (o 3.000) no hi són o no ho semblen. La sensació de por, diguem, no existeix (Fa més por la verticalitat del Macchu Pichu). Les parets no són verticals i per tant la idea de profunditat queda diluïda. La revista d’Altair diu que cal anar fins a Cabanaconde. Buf, no gràcies. Perquè el mal d’alçada no ens va deixar. De fet una companya, la Ofèlia, es va quedar a Chivay i li van haver de posar oxigen.
Què en queda de Colca? El vol dels còndors, que per això anem tant d’hora. Aquests animalons surten a passejar (i buscar aliment) a primera hora. I a les nou es retiren.
I jo que li vaig enviar de conya una postal a la meva neboda que per aquells mateixos dies parava pel Canyó del Colorado...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada