Barretines al Titicaca

Per molts motius, com veureu, una de les excursions més fascinants és la de l’illa Taquile, al mig del llac Titicaca. Han mantingut durant molts anys les seves tradicions. Per exemple, no permeten el divorci, però si una prova (de fins quatre anys) amb la parella. Rarament es casen amb gent de fora de l'illa i les propietats queden sempre dintre del grup, que està compost per unes 2.500 persones (l'illa fa uns 7 km2) d’ètnia i llengua quítxua (estan rodejats, a més d’aigua, per grups d’ètnia i llengua aimara.
Malgrat la seva endogàmia, diuen que el segle XVIII, el rei d’Espanya va vendre (...) l'illa a un industrial de Figueres que hi va muntar un taller tèxtil i va imposar els que són ara els seus vestits típics, on destaquem el d’home, amb una semblança gran amb el vestit típic català: una mena de barretina (amb pom-pons, això si), camisa blanca, armilla sense mànigues, pantalons negres i faixa. Els solters porten la punta de la barretina blanca, perquè se sàpiga que ho són, tot i que no entenc el sentit en una societat tant petita on tots es coneixen... Les dones també tenen el color de la faldilla diferent segons estan solteres o casades.
No tenen electricitat ni aigua corrent ni cap dels avantatges de la societat moderna. Han de pujar per exemple amb pesats farcells cinc-cents graons fins arribar al poble. I no és fàcil, tingueu en compte que la cota del llac és a 3.800 metres sobre el nivell del Pacífic. El soroche o mal d’alçada aquí t’ataca amb força.
Per acabar, són tant i tant ells que ni l’Estat sap quants són. És l’únic lloc que he vist cartells de propaganda convidant la gent a fer-se el carnet d’identitat. Clar que estava en castellà, vés a saber si ho entenen, ja que si el parlen ho fan bastant malament.